El que se li està fent a Irene Montero és el que sempre s'ha fet a les dones que han tingut poder i l'han intentat fer servir per canviar les coses

Quan una dona va dictant al marit les tasques que s’han de fer perquè sembla que ell, misteriosament, no les vegi –posa una rentadora, fes els llits, treu les escombraries– és sens dubte molt pesada. Quan una dona posa mala cara en una sobretaula quan cau l’acudit misogin de torn –que, evidentment, escolta la canalla– és que talla el rotllo. Si alguna dona arriba a ostentar una posició professional destacable és perquè s’allita o s’ha allitat amb algun home amb poder. Si s’enfada és una mal follada. Si una dona demana quant cobren els senyors del seu rang per tenir el mateix salari és una trepa. Quan una dona intenta trencar la inèrcia patriarcal sempre incomoda. Qui intenta subvertir la situació injusta és qui és qüestionat i menystingut, i qui té la posició dominant és qui, a sobre, es victimitza. Perquè resulta que la dona n’està tan tipa, de no ser vista ni escoltada, i a sobre fer tota la feina, que quan ja no pot més, crida. És, en efecte, una histèrica. Que una dona es posi seriosa també molesta. Les dones han nascut per ser simpàtiques, això ho sap tothom. Els homes, en canvi, no necessiten ser simpàtics perquè els homes tenen el poder. Qui té l’autoritat i la legitimitat per manar es pot permetre ser simpàtic perquè sap que no el qüestionaran, no li retrauran, no el menysprearan. Però també es pot permetre ser un autèntic imbècil masclista autoritari que tampoc passarà res, perquè ¿ha passat mai res? El que se li està fent sistemàticament a la ministra Irene Montero és el que sempre s’ha fet a les dones que han tingut poder i l’han intentat fer servir per canviar les coses –i per coses vull dir el poder dels homes–. Només que a ella li fan en públic, que encara és més patètic i dolorós. És probable que Montero tingui la raó i alhora s’hagi equivocat. Però l’error no és en la llei del “només sí és sí”, ni tampoc en la descripció de la judicatura com a masclista, el problema és pecar d’innocència sobre els jutges i, potser també, sobre el poder real que ostenta el poder polític. Sortir a criticar-los enrabiada és només un gest de frustració. Al final, tot plegat ha seguit el guió de sempre: insults personals per ridiculitzar la feminista motivada, quina sorpresa. No és només poc edificant, sinó també indigne d’un espai de representació pública. Però és que denigrar la institució i embrutar el debat polític també és una estratègia política. Diria que és de jutjat de guàrdia, però encara s’ofendran. A la pesada, la que talla el rotllo, la trepa, la histèrica, la mal follada i la innocent, molts ànims: el feminisme no ha avançat sent simpàtiques.

El que se li està fent a Irene Montero és el que sempre s'ha fet a les dones que han tingut poder i l'han intentat fer servir per canviar les coses

I a sobre, somriu