I ara què?
Benvolguda Tracy,
En aquests dies de celebració dels primers 20 anys del Teatre Auditori de Granollers (TAG), he recordat una anècdota: estava a punt d’inaugurar-se el TAG quan, a la mitja part d’un concert familiar, un company, gestor cultural més aviat analògic, em va preguntar: “I ara què?” Que què faríem al Centre Cultural del carrer Joan Camps de Granollers quan es posés en marxa el nou equipament cultural municipal. No m’estranyaria gens que davant l’insòlit escenari de pandèmia que va començar aquell 15 de març del 2020, algú et fes una pregunta semblant en relació amb el TAG : “I ara què?”
Els motius no són comparables, però la pregunta sí. És una pregunta fonamental i extensiva a moltes altres situacions, però la novetat va ser que la covid-19 posava al descobert i sense embuts una altra pregunta prèvia, més profunda i ineludible: “Què és i per a què serveix la cultura?” La resposta va ser contundent: es va expressar en un munt de restriccions que van afectar tot el sector. La cultura no era –no és– prioritària, aquesta semblava ser una de les conclusions previsibles, juntament amb una atenció pressupostària raquítica i la permanent confusió entre riquesa creativa i lucre.
Enmig de l’atmosfera de celebració, desitjos i espelmes, m’ha agradat llegir la paraula consens en una entrevista que et va fer Alba Nogueras, al digital cultural Núvol, com a directora executiva del TAG. El consens és un antídot contra la farsa democràtica que només aspira a la majoria absoluta, o trasllada als tribunals –també el Constitucional– responsabilitats parlamentàries i es conforma amb un marc de pluralitat esquifida i al capdavall negada. Sí, el consens també és útil per als projectes culturals. També m’ha agradat la teva humilitat pràctica a l’hora de reconèixer errors, com ara no haver dedicat més recursos a la creació en uns mesos de confinament obligat amb les possibilitats d’exhibició molt reduïdes.
No saps com me n’alegro, que la nova generació de gestors culturals, més aviat digitals, estigueu assumint la responsabilitat de conduir el futur d’equipaments com el TAG, lluny d’endogàmies impúdiques. Com és d’engrescador que la teva doble condició d’anglo-catalana et permeti mantenir la tensió crítica entre dues escoles de gestió cultural, diverses però complementàries, on puguin confluir perfils professionals i no professionals que, a Catalunya, són el fonament de la nostra cultura de participació, estesa per tot el territori. Alhora celebro –i molt– conèixer les teves composicions musicals i les teves condicions de cantant excepcional perquè són referents a l’hora de poder identificar les arrels humanes de tota iniciativa cultural, perquè permeten diferenciar un teatre d’un auditori, assumir les limitacions acústiques de la moqueta o l’anacronisme dels seients reservats per a les autoritats, espònsors o vips en general.
Sé que, en acceptar aquesta responsabilitat, a més de la trajectòria del TAG, hauries valorat un microbús que enllacés l’equipament amb tots els barris en dies i horaris de teatre, concerts, cursos o conferències per facilitar l’accés de molts o nous espectadors sense cotxe. Estic segura que hauries vist amb bons ulls l’expansió dels programes del TAG en espais diversos de la ciutat en paral·lel a la programació de temporada. Que hauries xalat en disposar d’una biblioteca especialitzada en l’apassionant història del teatre, també el local i comarcal en temps sense teatres. No t’hauria sorprès que el TAG assumís la millor tradició d’Escola Municipal de Treball (EMT) de Granollers per incorporar estudis tècnics o artístics de futurs professionals de les arts en viu.
Potser que hi ha moments de dubtes davant la comunicació, si digital o en paper, si diàfana o exhaustiva, densa o estimulant… Però, malgrat les contradiccions i limitacions, sé que t’emociones amb la sala plena de gom a gom i et preguntes on és i com és el públic per descobrir.
“I ara què?”, em varen preguntar llavors i vaig donar a entendre que, després de 20 anys de suplir l’absència del TAG, l’alleujament seria enorme i que finalment podríem disposar de temps i espai per a noves activitats, que els públics ocuparien l’escenari i les pel·lícules es projectarien des d’un telèfon.
“I ara què?”, ens vàrem preguntar el petit equip que treballàvem al Centre Cultural quan es va decidir el seu tancament. “Farem el millor tancament possible”, ens vam dir. I vam reunir informació gràfica i visual dels 25 anys de vida cultural, la quantificable, amb prop d’un milió de visitants/usuaris, i la impossible de quantificar, com ara l’actuació immensa de Dario Fo, sense attrezzo, sense il·luminació especial, ell sol i un petit micròfon. Era l’any 1984, la gent del TAC havia sembrat molt! Vam poder documentar el fragment d’història que havíem viscut i que des del 2006 està dipositada a l’Arxiu Municipal de Granollers i oberta a la consulta de qui pugui estar-hi interessat.
Estimada Tracy, fa una colla d’anys, Lluís Salvadó, un jove fotògraf, em va mostrar un reportatge sobre la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, però sense gentada ni bullici. Eren fotografies d’escenografies desmuntades, camions a mig carregar, torres de llum o entarimats amuntegats. Tècnics treballant de nit o de matinada, l’altra cara de la Fira, en blanc i negre, mentre uns recollien per marxar, uns altres començaven a muntar.
Anys més tard, en Lluís va fer moltíssimes fotografies plenes de gent, però sempre he recordat aquell reportatge perquè era un retrat del que no es veu, de tota l’energia creativa i administrativa que està latent en totes les formes de cultura, generadores de riquesa, d’emocions i reflexions, visibles i invisibles, amb accés per la porta principal o també per la porta d’emergència.
Felicitats, Tracy i equip, per tot el coratge i la creativitat amb què responeu i respondreu a la pregunta: “I ara què?”