Es pot normalitzar una vida sotmesa a protocols o el que cal és crear escletxes de llibertat?

Sí, comença el tercer curs afectat per la pandèmia i ja en són tres. Infants i adolescents preparen motxilles i mascaretes per tornar a una normalitat acadèmica que no hauríem de normalitzar. Què hi ha de normal en tot el que ens ha passat des del març del 2020? El darrer trimestre del 2019/2020 es va perdre tota presencialitat a escoles i universitats. Tot el 2020/2021 va estar marcat per protocols sanitaris: grup bombolla, ventilació, rentat de mans, mascareta o confinament. Es pot normalitzar una vida sotmesa a protocols i algoritmes o el que cal és crear escletxes de llibertat i transitar-hi amb fermesa per anar-les eixamplant? Aquesta pot ser una pregunta rellevant que, si fóssim capaços de respondre, evidenciaria el valor que donem a l’educació i la funció que esperem que faci l’escolarització. Però no hi volem pensar i començarem un nou curs acceptant protocols, preocupats per posar notes i per mesurar l’assoliment de competències i deixant al marge allò realment important, que no és altra cosa que reflexionar sobre el per a què eduquem. El món s’ha trastocat un xic més, domina la incertesa i és fa més crua la vulnerabilitat de tot ésser viu, els grans problemes mundials augmenten i es fan de difícil solució. A l’escola assistim a canvis que requereixen aturar-se, posen en qüestió les finalitats que ens guien i suggereixen canvi de direcció. Veiem com augmenta l’agressivitat, l’assetjament i el ciberassetjament; la sexualitat es viu de forma cada vegada més desinhibida i allunyada de l’afecte; trobem dependències greus, de la tecnologia, de l’alcohol o les drogues; no resolem la segregació escolar ni generem equitat. Problemes que exhibeixen la incapacitat dels adults de donar sentit al viure d’infants i adolescents i de teixir amb ells i elles una xarxa comuna d’històries. Dissortadament, en són molts més de tres, els cursos que oblidem que allò que som ens ho ha donat l’educació i que part significativa la rebem a l’escola. Sabem que a través d’ella es transmeten realitats i ficcions diverses. Generem ficcions impossibles i deixem de banda realitats que ja són científicament poc qüestionables, com que d’entre les poques coses que distingeixen els humans de la resta d’animals hi ha la capacitat de cooperar de manera flexible per assolir les finalitats proposades. Si ens diem humans aquesta hauria de ser la brúixola que guiés tota acció.

Es pot normalitzar una vida sotmesa a protocols o el que cal és crear escletxes de llibertat?

I ja en són tres!