L’aferrissada defensa del castellà obeeix a una concepció de l’Estat que percep la seva pluriculturalitat més com a nosa que no pas com a riquesa

Ciutadans acaba de presentar al registre del Congrés de Diputats una proposició de llei perquè el català, el basc i el gallec deixin de ser un requisit per accedir a la funció pública als respectius territoris i passin a ser un simple mèrit. Fent gala de l’actitud populista que caracteritza el partit taronja, expliquen que el que pretenen és impedir que es limitin les possibilitats dels aspirants a funcionari per raó de llengua. Excessivament preocupats pels drets dels aspirants a servidor públic, obvien, però, unes consideracions que em fa l’efecte que cal tenir molt en compte. I la primera de totes és que, des de cap punt de vista, no és lícit que un funcionari desconegui una llengua que és oficial al territori on exerceix. Després, hauríem de veure fins a quin punt aquesta proposició lesiona les llengües altres que el castellà, ja que aquelles es troben en una situació de clara inferioritat i sembla aconsellable aplicar-hi mesures de discriminació positiva. Però Ciutadans –i també el PP–, aquí, sempre ha aplicat els principis del liberalisme més salvatge: la llei, igual per a tothom i, a partir d’aquí, que cadascú campi com pugui. Però és que Ciutadans, en aquest cas, va més enllà perquè, pel que es veu, no tan sols menysprea la igualtat entre llengües, sinó que també menysprea la que ha d’existir entre els ciutadans. I, si es pot accedir a la funció pública sense conèixer la pròpia del territori, sembla lògic suposar que serà cada cop més freqüent que l’administrat hi sigui atès exclusivament en castellà. L’administrat podrà exigir ser atès en la seva llengua si així ho desitja, però tots sabem que la majoria no ho farà perquè la tolerància lingüística dels ciutadans de les comunitats amb dues llengües oficials és altíssima. Per tant, la interacció, efectivament, es produirà, en la majoria de les ocasions, en castellà per a evitar situacions tenses, molèsties, esperes addicionals i, probablement, més d’un exabrupte. I això els dirigents de Ciutadans ho saben, perquè si no ho sabessin ignorarien bona part del que cal saber per a tenir cap càrrec polític. Ens trobem, doncs, amb un cas de simple mala fe. Perquè, d’igualtat, ni parlar-ne. Mentre que el ciutadà monolingüe castellà no tindria mai cap problema per raó de llengua si prosperés la proposició, el bilingüe estaria permanentment exposat a patir discriminacions com les descrites més amunt. Sort que la iniciativa no sembla tenir gaires possibilitats de prosperar perquè no trobarà prou suports entre els diputats. Tot i això, cal no oblidar que, cap a finals de 2016, els socialistes, amb la seva abstenció, ja van fer fracassar una proposta dels comuns que tenia per objectiu fer del català un requisit per als jutges que actuessin a Catalunya. Aquests posicionaments d’aferrissada defensa del castellà obeeixen, naturalment, a una concepció de l’Estat que percep la seva pluriculturalitat més com una nosa a eliminar que no pas com una riquesa a conservar. La Constitució, tanmateix, diu al seu article 3.3: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Va bé recordar-ho perquè els autoanomenats constitucionalistes apel·len a la Constitució només quan els convé, però l’obvien quan no afavoreix els seus interessos. No fa gaires dies, el Tribunal Constitucional (TC), precisament, ha deixat clar que el Parlament de Catalunya no és competent per a declarar una determinada llengua com a preferent al seu territori. Concretament, el TC sentencia que “el respecte i la protecció de la llengua pròpia tenen límits”. Vaja...! I, com a conseqüència, invalida la consideració de l’aranès com a llengua d’ús preferent a la Vall d’Aran que el Parlament de Catalunya li va concedir l’any 2010 i que havia quedat suspesa des de l’estiu de 2011 perquè podrien veure’s lesionats els drets de les altres llengües cooficials al territori. No tan sols els del castellà, sinó també els del català. I, amb aquesta manifestació, simula equanimitat envers la nostra llengua, que, suposadament, intenta protegir d’una eventual invasió de l’aranès. Com si els ciutadans de Catalunya no acceptéssim sense recança que la llengua pròpia de la Vall d’Aran és l’aranès –i, per tant, l’occità– i que aquesta ha de ser preferent per davant del català i del castellà en el territori que li és propi. Plana sobre la ment de tothom que els “límits” a què es refereix la sentència aniran molt bé per fer-los servir contra el català cada cop que vulguin, com ja va passar el 2012, amb una altra sentència, en aquest cas del TSJC, sobre el Reglament d’ús de la llengua catalana de l’Ajuntament de Barcelona, que va eliminar la condició de preferent que s’hi proposava. I la més grossa de totes: el govern de Rajoy, aprofitant el 155, pretén ara posar fi a la immersió lingüística a l’escola oferint als pares la possibilitat de triar una de les dues llengües com a vehicular, cosa que seria un veritable torpede a la línia de flotació del sistema educatiu, de la nostra identitat col·lectiva i de la convivència entre catalans de procedències diverses, que fins ara ha estat sempre exemplar. Això sí que podria dividir la societat catalana. Però és que, a més, la Plataforma per la Llengua, en el seu darrer informe anual, denuncia que, l’any 2016, el govern estatal en funcions va aprovar un total de 52 normes que imposen l’ús del castellà en àmbits diversos. L’ofensiva contra el català, doncs, és més viva que mai, però la convulsa actualitat política catalana i els importants esdeveniments que han tingut lloc darrerament ens han fet oblidar una mica, potser, la rellevància d’aquesta lluita específica. La llengua ha estat sempre un camp de batalla preferent del nacionalisme espanyol perquè sap que és un aspecte central de la nostra identitat nacional. I acabaran entrant a l’escola si no som prou llestos per a evitar-ho. Avui, de moment, serveix a Ciutadans i PP d’arma llancívola per a disputar-se vots de fora de Catalunya. Sense cap escrúpol. Instrumentalitzen obscenament un element que és especialment sensible a casa nostra. I ho fan per obtenir-ne rèdits electorals. És ofensiu. Senzillament indigne...! Es produeix la curiosa paradoxa que aquells que diuen estimar tant Espanya, en realitat l’odien tal com és. Perquè, de fet, la que ells estimen és una Espanya que no existeix i que no ha existit mai, una Espanya monocultural, una Espanya sense diferències, una Espanya on no hi hagi espanyols, sinó tan sols castellans. L’Espanya real, la que avui existeix, aquella que tant diuen estimar, en realitat, els fa venir unes basques insuportables, que miren d’apaivagar amb intolerància cap a la diferència, amb injustificables empresonaments, amb intervencions, amb amenaces, amb cops de porra, amb ¡a por ellos! i amb cent-cinquanta-cinc coses més. Estiguem alerta. La llengua és avui, més que mai en els darrers temps, el pal de paller, allò que ens aglutina i ens identifica. Per això, continuen volent anorrear-la. Si ens la deixem arrabassar, estem perduts. I ho saben.

L’aferrissada defensa del castellà obeeix a una concepció de l’Estat que percep la seva pluriculturalitat més com a nosa que no pas com a riquesa

I la llengua…?