Imagino què passarà el dia que acabi aquest malson

Penso mentre escric en la pel·lícula E la nave va de Fellini (1983). Se’n recorden? La vull reveure ara que tinc temps. Nosaltres no som tan fantàstics però continuem caminant. La vida segueix pels que hi som però, malauradament, són molts els coneguts que ens han deixat. Aquest virus s’abraona de manera especial amb la gent gran, gremi al qual pertanyo. He perdut molts coneguts, d’altres ho han resistit i continuen dempeus però esporuguits. Imagino què passarà el dia que acabi aquest malson i festegem, amb tots els que ens hem compromès a celebrar-ho. Hem d’esperar que els dies passin, que la pandèmia toqui la Simfonia final i que, sans i estalvis, puguem fer festa grossa amb parents i amics. Sovint ens hem dit que agafarem una borratxera i són tants els amics que, ho haurem d’unificar, fer-ho plegats o, com diuen a Castella, “pereceremos en el intento” per tanta botella... Aquest maleït, com jo anomeno el coronavirus, sembla que hauria de ser destinat únicament a la Corona, oi? El nom s’ho porta. No sabem si se n’han lliurat. No soc addicta a les xarxes. Els que pensàvem haver-ho vist tot i treballat per causes justes se’ns acosta feina grossa. Serà difícil ajudar, donat les migrades economies en les quals ens movem, quan la immensa majoria vivim d’una pensió i no dona per a fer dispendis. Som amatents equilibristes! La meva preocupació, en aquests moments, rau en el benestar de la meva llarga família, i amics del món, desitjant que aquest mal bitxo no se n’enamori. Mai no hauria imaginat viure un temps tan llarg confinada sense sortir de casa... Doncs sí, i no ha estat dificultós. Sense televisió, però llegint, escrivint, cuinant, passa el temps volant. Sí que puc dir-vos que sovint enraono sola. Em barallo amb mi mateixa pensant quelcom que he obviat i no calia... Tinc un petit jardí on sortir, la llàstima és que hi ha molt pol·len i hi soc al·lèrgica. Com que ja ho sé, seguint les recomanacions del meu metge de capçalera, prenc mesures per poder gaudir de les flors grogues i blanques que creixen com mongeteres. Tinc també moltes visites alades. Mai no havia vist tant ocellam. Gràcies a les pluges, segur que enmig d’herbes i flors els cucs hi fan el seu agost. Aleshores apareixen els ocellets i es mengen els cucs... El més gran es menja el més petit. Darrere els vidres tinc molt a visionar... Sobreviure és això... Sempre, des que el món és món, el peix gros s’ha menjat el petit. També a la vida quotidiana sol passar, però malauradament ningú vol que sigui dit. Tothom vol ser el que s’ho empassa tot. Jo, no. Mai...

Imagino què passarà el dia que acabi aquest malson

I la vida va…