Hauria volgut que el gran missatge de Nadal dels nostres bisbes no fos altre que la sincera condemna pública de totes les esglésies de Catalunya a la privació de llibertat de gent innocent

Doncs els bisbes no hi diuen res. I quan escriuen alguna cosa damunt el paper dels mitjans de comunicació, no n’encerten ni una. Perquè encara no han arribat a entendre el que passa al seu entorn. Encara no han descobert que a les nostres presons hi ha presos polítics del seu país. Innocents. Injustament tancats. Gent creient. Pares i mares que han passat un nou Nadal a la presó. Amb els fills de pocs anys que esperen cada matí el petó del pare. Injustament empresonats fa més d’un any. Aquest mateix 3 de desembre, el bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz Meneses, va encapçalar el seu article mensual a EL 9 NOU amb unes paraules contundents: “El vostre alliberament és a prop.” Òndia –vaig pensar–, per fi el nostre bisbe posa sobre la taula el tema dels nostres presoners polítics. Però després d’una llarga mitja pàgina parlant del pecat, de l’Evangeli i de la missió de confiar en l’Església, ens acaba dient: “Amb el sentit d’aquest temps d’advent us convido, doncs, a obrir el cor a Crist, que ve per alliberar-nos.” I jo que pensava que el bisbe tenia un fil directe amb els carcellers espanyols! I no era pas això, no. I jo que em pensava que el bisbe havia fet les gestions pertinents a qui toca fer-ho i ja havia aconseguit la data per alliberar els nostres presos i preses. LES VAGUES DE XIRINACHS I és clar que, quan vaig llegir que “l’alliberament és a prop”, vaig pensar que abans de Nadal la nostra gent seria a casa. Em va venir a la memòria aquelles vagues d’en Xirinachs i aquella frase recorrent: “Per Nadal, tothom a casa.” Pensava, amb la meva habitual innocència, que l’Església s’havia recordat finalment de la injusta presó a què estan sotmesos una gent innocent. I pensava, ingènuament, que, ara sí, l’Església hauria fet alguna cosa per mediar en la seva llibertat. Però no. Aquell alliberament de què ens parla el bisbe és aquell que se’ns representa eteri i celestial. Ple de referències bíbliques i ple de coses inconcretes. Perquè no és pas l’alliberament de les Beneurances: “Beneurats els perseguits en nom de la justícia, perquè ells…” No és la referència a uns pares que no han pogut veure els seus fills per Nadal, que no poden exercir les esperances d’un nou any ple de noves il·lusions. Els bisbes catalans ja no fan aquelles proclames colpidores on demanaven coses per la nostra gent empresonada indignament per una justícia terrenal desenfrenada. Avui els nostres bisbes callen. Només faltaria que les autoritats de la Conferència Episcopal d’aquella meseta estrafolària i rància els assenyalessin amb el dit. I fossin castigats sense pietat. L’arquebisbe de Barcelona Omella diu que “els populismes busquen trencar l’statu quo i fomenten un clima de polarització i confrontació”. En qui pensa el bisbe de Barcelona quan escriu aquestes coses? Potser en l’esclat de l’extrema dreta? O potser pensa en els nostres presos que mai no ha visitat…? També acaba dient: “Preguem pels nostres polítics i governants, a fi que siguin coherents amb la seva voluntat de servir tothom, especialment els més vulnerables i necessitats.” Encara no hem sentit cap paraula de cap bisbe –vull dir de la Conferència Episcopal Catalana–denunciant l’injust empresonament dels nostres polítics. Ni un document adjunt. Ni a les pregàries de les misses de diumenge. Ni cap referència a aquesta injustícia sense precedents. Els nostres bisbes no es poden quedar a mig camí del cel, ni a la seva “aportació a aquest món, dels béns del Regne de Déu, que són sobretot la justícia, l’amor i la pau”. Estic segur que a algun capellà de base, d’aquells capellans de poble que coneixen bé la gent que tracten cada dia, se’ls haurà escapat alguna pregària pels presos, alguna lleu referència, algun petit símptoma d’empatia. Però els bisbes són lluny, són molt lluny del seu poble. Si és que el seu poble és aquest… Per això aquell titular estrany del bisbe de Terrassa: “El vostre alliberament és a prop.” El cas és que només és capaç de dir-nos que “hem d’estar atents i vigilants a la vinguda del Senyor al seu pas per la nostra vida, un pas que sempre és salvador i alliberador”. Ara que hem superat el Nadal, l’infant del nostre pres ha enviat un missatge pel mòbil i una nadala enganxada al bec d’un colom. El bisbe de Terrassa oblida que els nostres presos i preses, el dia Nadal, no han pogut anar pas a la missa del gall, ni han fet cagar el tió amb els fills, ni han pogut desitjar un bon any nou als pares envellits, amb aquells ulls plens d’esperança de les festes. EL MISSATGE DE NADAL DELS BISBES Jo hauria volgut que el gran missatge de Nadal dels nostres bisbes, contundent i clar, no fos altre que la sincera condemna pública de totes les esglésies de Catalunya a la privació de llibertat de gent innocent. Que aquesta pregària s’escoltés a totes les seves diòcesis i a tots els seus pobles. És el record de la gent que novament han tornat a passar un altre Nadal en les quatre miserables parets d’una presó indigna. La nostra Església catalana ha de reaccionar obertament, sense por. No pot ser en un món espantadís, ple de pors i de febleses. No pot oblidar les brutalitats d’aquell Primer d’Octubre ni les brutalitats del nostre dia a dia. La nostra Església ha de tenir la valentia de quan tot just sortíem de les tenebres, amb gent compromesa al seu davant. Quan l’Església era una part integrada del seu poble, quan l’Església escoltava la seva gent i s’enfrontava al poder del més fort. No ens enganyem, senyor bisbe de Terrassa, perquè l’alliberament no és a prop. No ho és… No digueu això a la gent que ha passat un altre Nadal a la presó: “No patiu: obrim el cor a Crist, perquè ell ve a alliberar-nos molt aviat. El vostre alliberament és a prop…” La presó serà llarga i dura i la injustícia serà implacable… Mentrestant el reis i les princesetes, i els polítics i els magistrats, i la policia de la porra tocaran la simbomba pels carrers, potser algun despistat ha fet cagar el tió i potser algun bisbe ha cantat el fum, fum, fum i “los peces en el rio”. Més tard menjaran el raïm al sofà de casa o a la Puerta del Sol…

Hauria volgut que el gran missatge de Nadal dels nostres bisbes no fos altre que la sincera condemna pública de totes les esglésies de Catalunya a la privació de llibertat de gent innocent

I què hi diuen els bisbes?