Canta Manel que “la vida que ens hem perdut simplement no existeix”, i molts cops m’he hagut d’agafar a aquest vers com a mantra per combatre el FOMO extrem que m’envaeix quan veig que la vida passa

Ja vaig dir l’altre dia que aquest dilluns passat feia anys i no vull fer-me pesada amb el tema, però és inevitable que, davant de l’efemèride d’un aniversari, no juguem una mica a fer balanç i a aturar-nos a pensar un moment on som, com hi hem arribat i on volem anar. Els aniversaris des que soc mare són diferents; no hi ha temps de crear-me’n cap expectativa i, per tant, hi ha poc marge per a la decepció. Quan em pregunten com ho celebraré, responc, atònita, que no ho havia pensat i que, per tant, de cap manera especial (al capdavall, només aspiro a bufar les espelmes amb els meus fills i que m’ajudin entusiasmats a desembolicar els regals). Quan em demanen quants en faig, de debò que ho he de rumiar cada vegada. Quan em pregunten com es presenten, dic que amb el desig que tot es quedi com està, que s’hi està molt bé. Però hi ha una pregunta que, en aquesta edició, és la que m’ha fet trontollar. Senzilla, concisa, però plena de capes: “Et fa il·lusió?”. Canta Manel que “la vida que ens hem perdut simplement no existeix”, i molts cops m’he hagut d’agafar a aquest vers com a mantra per combatre el FOMO extrem que m’envaeix quan veig que la vida passa i que cada cop estic més lluny de les possibilitats d’haver experimentat una cosa no viscuda. Tinc un tema mal entès aquí, en soc conscient, i és que em penso que les coses bones de la vida, les coses que val la pena viure, han de passar en uns anys concrets, els de la joventut. I que, si no han passat ja, ja no passaran mai. Que a partir dels 40 la vida ja no tindrà res més a oferir-me. És per això que, cada cop que se’m fa evident que m’allunyo una mica més dels anys “bons”, sento a les mans el dolor de la corda cada vegada més tensada que em resisteixo a deixar anar. Si ja sou lectors fidels de La Marinada, deveu saber que tot plegat és el meu taló d’Aquil·les, per bé que em vaig adonant que si una cosa bona té el fet de fer-se gran és la possibilitat real de convertir a poc a poc les debilitats en fortaleses. Una vegada, de molt joveneta, era en una festa on hi havia un noi que m’agradava molt. En un moment determinat, aquest noi em va fer un comentari molt feridor i humiliant davant de tothom, però això no va evitar que més tard (quina sorpresa) em fes proposicions lascives. Em va comunicar on aniria perquè jo hi anés darrere i poguéssim estar sols, però no en vaig ser capaç. Em vaig bloquejar i no el vaig anar a trobar mai. Això que diré ara és absurdament lògic, però us prometo que no ha estat fins aquesta setmana que he estat conscient que la meva incapacitat de seguir-lo aquella nit no va ser un error per al qual m’havia de castigar tots aquests anys, sinó la manera natural de reaccionar davant d’algú que m’havia insultat. Tot aquest temps, quan aquest episodi em venia a la memòria, m’he flagel·lat per com de covarda vaig ser per no anar-me’n amb el noi que m’agradava, en comptes de congratular-me per no haver sucumbit als falsos encants d’una mala persona. Aquesta reflexió m’ha sobrevingut aquests dies com una epifania: i si tots els “i si...?” que arrosseguem com una llosa són, en realitat, un “sort que...”? I si tots els “i si...?” són tots els gripaus que hem evitat empassar-nos? És només amb la perspectiva que et donen els anys que aquest balanç és possible, i potser hauria de començar a donar la raó a la meva mare quan, sota el que sempre he considerat un gran exercici d’autoconvenciment o autoconsol, m’etziba: “Reina, senyal que no havia de ser.” Potser sí que no havia de ser i que, si hagués estat, no seria més feliç que ara. Potser sí que la vida que ens hem perdut no existeix i, encara diria més, no hauria hagut d’existir mai. És la inexistència d’una cosa el que ens dona la possibilitat d’imaginar-nos-la de tantes maneres i, posats a imaginar, pintar-la del color que ens plagui. És la maduresa el que ens permet pintar-la del color que toca. Demano disculpes per una reflexió tan òbvia, tenint present que la mitjana d’edat dels lectors fidels d’aquest diari deu ser suficient per tenir tot això ja ben integradet i percebre-ho com una obvietat colossal, però mireu, una hi arriba ara. No voldria contradir mai l’admiradíssima i brillantíssima Nora Ephron, perquè el meu únic objectiu a la vida és ser ella algun dia i habitar l’Apthorp una temporada, però potser m’agradaria provar de fer l’experiment d’intentar revertir la fòbia al pas del temps per un agraïment immens envers tot el que fins ara m’hauria pogut destrossar i, sortosament, he aconseguit esquivar. No sé si em fa il·lusió fer anys, però sí que em fa il·lusió l’oportunitat de començar a reconciliar-me amb mi mateixa. Deixeu-me que de moment jugui a imaginar-me que deixo anar la corda i ja us diré què passa.