Una comunitat necessita alguna cosa més que un contracte. Necessita vincles. Persones que sentin que allò que passa a l’altre, encara que no el coneguin, no els és completament indiferent.

Hi ha una pregunta que rarament ens fem quan parlem de política, de serveis públics o simplement de convivència: I si allò que és bo per a la comunitat no em beneficia a mi? Estem acostumats a relacionar-nos amb les administracions des de la necessitat. Necessito una plaça d’aparcament. Una ajuda. Un habitatge. Una vorera millor. Més seguretat. Una escola. Un equipament. Menys soroll. Més activitats. És natural. Tots tenim necessitats, interessos i preocupacions, i tenim dret a defensar-los. De fet, una societat democràtica ha de permetre que ho fem. Però una comunitat no es construeix només sumant necessitats individuals. En algun moment apareix una pregunta més difícil: Què necessita el conjunt? I aleshores les coses es compliquen. Perquè allò que beneficia el conjunt no sempre coincideix amb allò que ens beneficia individualment. Potser necessitem habitatge públic, però preferiríem que no fos al costat de casa. Volem carrers més amables i més espai per als vianants, però no volem perdre aparcament. Volem més arbres, però ens molesten les fulles que cauen davant de casa. Volem activitats culturals i carrers vius, però no sempre acceptem el soroll que comporten. Volem serveis públics excel·lents, però ens costa recordar que tenen un cost. Volem que s’ajudi qui ho necessita, fins que percebem que aquella ajuda pot limitar alguna cosa que nosaltres també voldríem. No crec que això ens converteixi en males persones. Ens converteix simplement en humans. Tots mirem el món, en primer lloc, des del lloc on som. Des de casa nostra, la nostra família, els nostres problemes, les nostres pors i les nostres expectatives. Però potser la ciutadania comença precisament quan som capaços d’aixecar una mica la mirada. Quan podem entendre que al mateix carrer on jo reclamo una plaça d’aparcament hi ha una persona gran que necessita una vorera més ampla; una criatura que necessita arribar segura a l’escola; un comerciant que necessita que la gent pugui arribar al seu establiment; una persona amb mobilitat reduïda que necessita poder travessar sense obstacles. Cap d’aquestes necessitats anul·la les altres. Aquest és probablement un dels grans reptes de viure junts: aprendre que l’altre també té raons. Ser ciutadà, per tant, no és només viure en un municipi, pagar impostos i votar cada quatre anys. És formar part d’alguna cosa. I formar part significa, alguna vegada, acceptar una decisió perquè és bona per a algú que no soc jo. Aquí hi ha una diferència que em sembla essencial entre societat i comunitat. Podem compartir carrers sense compartir projecte. Podem ser veïns sense sentir-nos responsables els uns dels altres. Podem viure porta amb porta durant 20 anys i continuar essent pràcticament desconeguts. Podem tenir els mateixos serveis, utilitzar els mateixos equipaments i passejar per les mateixes places sense sentir que allò que passa als altres té alguna cosa a veure amb nosaltres. Una comunitat és alguna cosa més. Apareix quan deixem de preguntar-nos únicament “què hi guanyo jo?” i comencem, de tant en tant, a preguntar-nos “què hi guanyem nosaltres?”. I aquest nosaltres és important. Perquè no significa pensar tots igual. Una comunitat no és un lloc sense discrepàncies. Al contrari. Com més viva és una societat, més interessos, mirades i opinions diferents hi conviuen. El repte no és eliminar aquestes diferències. És aconseguir que, malgrat elles, continuem reconeixent que existeix alguna cosa que compartim. Un espai. Unes regles. Una història. I sobretot, un futur que inevitablement construirem junts. Això exigeix alguna cosa que avui no té gaire bona premsa: renunciar. No sempre. No a tot. Però alguna vegada. Perquè sense alguna renúncia individual difícilment existeix un projecte col·lectiu. És el pare que accepta que es destinin recursos a la gent gran encara que els seus fills necessitin més activitats. És la persona gran que defensa una inversió en una escola que mai no utilitzarà. És qui accepta habitatge social al seu barri perquè entén que algú necessita començar de nou. És qui defensa eliminar barreres arquitectòniques encara que ell pugui pujar perfectament les escales. És qui entén que una política per als joves també és important encara que faci molts anys que va deixar de ser-ho. És qui accepta que determinades decisions que no necessita avui potser construiran una societat millor per als que vindran demà. No és generositat heroica. És simplement sentit de comunitat. Durant dècades hem parlat molt de drets. I afortunadament ho hem fet. Molts dels drets que avui considerem evidents existeixen perquè abans algú els va reclamar, sovint quan fer-ho era difícil i incòmode. Hem après a dir: tinc dret. Potser hauríem d’aprendre també a preguntar-nos: què dec als altres? No parlo només dels deures que apareixen en una llei o en una ordenança. Parlo dels que no estan escrits enlloc. El deure de cuidar. D’escoltar. De contribuir. De respectar. D’ajudar quan podem. De pensar també en qui vindrà després de nosaltres. De deixar alguna cosa una mica millor de com l’hem trobada. Potser ens hem acostumat massa a entendre la societat com un gran contracte: jo compleixo unes obligacions i, a canvi, espero rebre uns serveis. Però una comunitat necessita alguna cosa més que un contracte. Necessita vincles. Persones que sentin que allò que passa a l’altre, encara que no el coneguin, no els és completament indiferent. Això es veu especialment en els moments difícils. Quan hi ha una desgràcia, una emergència o algú necessita ajuda, sovint apareix una solidaritat extraordinària. Persones que no es coneixien s’ajuden, comparteixen, ofereixen temps, casa, menjar o companyia. I aleshores descobrim que aquesta comunitat existia. Potser estava adormida, però hi era. La pregunta és per què hem d’esperar una desgràcia per despertar-la. Potser aquest és un dels grans reptes que tenim al davant: convertir la solidaritat excepcional en corresponsabilitat quotidiana. No calen grans gestos. Comença en coses molt petites. En com utilitzem l’espai que compartim. En com tractem qui pensa diferent. En si coneixem la persona que viu al costat. En si participem en allò que és de tots només quan tenim un problema o també quan podem aportar alguna cosa. En si, davant d’una decisió col·lectiva, som capaços de preguntar-nos no només com m’afecta a mi, sinó també a qui pot ajudar. Hi ha una antiga imatge que resumeix millor que moltes teories aquesta manera d’entendre la vida en comú. La d’algú que planta un arbre sabent que probablement mai no seurà sota la seva ombra. Algú ho podria considerar absurd. Per què dedicar temps i esforç a una cosa que gaudiran uns altres? Precisament per això. Perquè abans que nosaltres també hi va haver algú que va plantar. Algú va construir l’escola on vam aprendre. Algú va plantar els arbres que avui ens fan ombra. Algú va defensar drets que nosaltres hem rebut sense haver de conquerir-los. Algú va imaginar equipaments, carrers, serveis i institucions pensant en persones que encara no havien nascut. Nosaltres també vivim sota arbres que van plantar uns altres. Potser aquesta és la pregunta que hauríem de fer-nos més sovint quan discutim sobre els problemes dels nostres pobles i ciutats. No només: Què em correspon? Ni tan sols: Què pot fer l’Administració per mi? Sinó una pregunta una mica més exigent: Què estic disposat a aportar jo perquè algú que potser ni tan sols conec visqui una mica millor? No cal deixar de defensar els nostres interessos. Només cal recordar que no són els únics. Perquè potser una comunitat comença exactament aquí: quan som capaços de plantar arbres sota els quals sabem que no seurem.

Una comunitat necessita alguna cosa més que un contracte. Necessita vincles. Persones que sentin que allò que passa a l’altre, encara que no el coneguin, no els és completament indiferent.

I si no em beneficia a mi?