Ens haurem d’acostumar que, després de molt temps, hi ha coses que han canviat

“Jo l’enyor, com segles de glaceres solitàries davallant mil·límetres cap as oceans.” Antònia Font. Icebergs i guèisers. De Lamparetes. Quin gran disc! El seu millor disc. Per a mi, és clar. Sona al cotxe. De bon matí. Quan clareja. A quarts de vuit. Quan el fred és més viu. Quan el dia comença a aixecar el cap. I tot és blanc. Quatre dits de neu. Però després de la neu ve la pluja i, després, el desglaç. I la neu de febrer desglaça ràpid. Molt més ràpid que alguns hàbits de la vella política xarona. Política xarona: per a mi, la que pressuposa que quan ve el cap d’Estat, els alts càrrecs institucionals –digues-li president del Parlament, digues-li alcaldessa de Barcelona– l’han d’anar a rebre. Els agradi o no. Per formalitat institucional. Per educació. Pel simple fet d’ostentar un càrrec que representa tots els ciutadans i ciutadanes. Els de Catalunya. I els de Barcelona. Resseguint aquesta llista d’arguments, em pregunto: si Roger Torrent i Ada Colau haguessin anat a besar, vassalls, la mà del cap de l’Estat espanyol, qui hauria representat tots aquells ciutadans i ciutadanes que no ho aproven? Que és que aquests i aquestes compten menys que els qui creuen que cal oferir-li acatament al monarca? O és que, simplement, aquests ciutadans i ciutadanes s’han de fotre, com s’han fotut sempre? El fet de no anar-hi és menys legítim que no pas anar-hi? O és més honest i sincer i coherent si ets dels que penses, com Torrent i Colau, que el discurs del rei del 3 d’octubre, aquell del de l’“¡A por ellos!”, va ser un despropòsit? Aviam. M’encantaria que poguéssim respondre aquestes preguntes en un escenari de normalitat democràtica... Perdó, de dignitat democràtica. Sense presos polítics ni exiliats. Sense intervencions ni 155. Amb el govern enllestit i la presidència de la Generalitat investida. Però ho hem de fer enmig de la tempesta. La política són gestos. I estètica. I fins ara, l’estètica passava, bàsicament, per complir formalment el catàleg de bones pràctiques de la vella política, congelat durant dècades. Potser ens haurem de començar a acostumar que, després de molt temps, hi ha coses que han canviat o, potser, comencen a canviar. Els temps convulsos són, sens dubte, una putada. Però tenen, sempre, les seves coses bones. I el desglaç del catàleg de bones pràctiques de la vella política xarona n’és una. I al cotxe continua sonant Antònia Font. La mateixa cançó. Icebergs i guèisers: “Som davant ses portes de l’infern, rodejat de flamarades molt amunt a dins ses ombres. Som davant de ses portes de l’infern per tu i tenc plans de futur.”