Imagina
Doncs això, que “Imagina que no existeix el paradís / Si ho intentes, és fàcil. / Que no hi ha l’infern sota nostre / Que sobre nostre, només hi ha el cel. / Imagina tota la gent / vivint el present. / Imagina que no hi ha països. / No és complicat. / Res per què morir o matar. / Ni religions, tampoc. / Imagina tota la gent/ vivint la vida en pau.”
Ara fa 50 anys que John Lennon va parir aquesta cançó. Bé, John Lennon i Yoko Ono, que d’entrada i durant molts anys no va aparèixer en l’autoria. Mig segle ja d’aquest crit a la pau i a la llibertat. Imagino que no hi ha ningú que no la conegui. I crec que hi ha ben poca gent a qui no li agradi. Lennon tenia 31 anys quan va omplir música a una lletra inspirada en els versos de Yoko Ono, d’un dels seus llibres de poemes Grapefruit. I concretament d’una de les peces: “Cloud piece”. Fragilitat i contundència musical. Quatre acords encertadíssims que funcionen com un mantra. Un model. L’exemple del que acostuma a funcionar musicalment. I l’exemple que Lennon podia tirar sol sense el quartet més famós de la història de la música, que s’havia separat oficialment un any abans.
De versions, n’hi ha mil. I dues que m’encanten: una de la Madonna, de la gira Re-Invention Tour, del 2015. I una altra de Lady Gaga, que va tocar en directe també el 2015 a la cerimònia d’inauguració dels Jocs Europeus, a Bakú, la capital de l’Azerbaidjan. I dues més d’insuperables: una de Ray Charles i una altra de David Bowie d’un concert en directe que va fer a Hong Kong l’any 1983. He commemorat l’efemèride recuperant aquestes versions i l’original. I el videoclip, en el qual es veu com Lennon i Ono arriben a una casa i ell toca la cançó amb un piano blanc dins una habitació blanca però fosca que es va il·luminant a mesura que ella va obrint els porticons de l’estança. Aquell vídeo musical que s’acaba amb Ono asseguda al piano al costat de Lennon mentre ell tanca el tema: “You may say I’m a dreamer / but I’m not the only one./ I hope someday you’ll join us / and the world will live as one.” O sigui: “Pots dir que sóc un somiador / però no sóc l’únic. / Espero que algun dia t’hi afegeixis. / I visquem en un sol món.”
I l’he commemorat també llegint les reflexions profundes als mitjans. I, aquí, la majoria coincideixen: la cançó és eterna perquè musicalment és genial i perquè el contingut de la lletra és més vigent que mai. I hi estic d’acord. Musicalment, el mèrit és, sens dubte, de Lennon. Ara, que la lletra sigui vigent encara ara, no és mèrit de Lennon ni de Yoko Ono, sinó de tots plegats. De la merda de món que hem construït.