(Im)maduresa política
Sempre he sentit certa desconfiança dels processos de participació. De fet, crec que el concepte de participació ciutadana està sobrevalorat. I és que moltes vegades és un pur tràmit per fer veure que s’ha escoltat l’opinió de la gent. I què trobem? Processos dirigits o no vinculants que realment acaben en res. És curiós quan estem en un moment en què la transparència està de moda, l’escoltar i ser escoltat o escoltada, l’acceptació des del respecte… tot està a l’ordre del dia, però excavem una mica, i què trobem? Que la sinceritat molesta. Que dir el que penses, si ets una veu crítica, incomoda, i no ho volem sentir. Genera rebuig i busquem mil excuses racionals per justificar aquesta incomoditat, en un intent de minimitzar o menysprear allò que segurament ens posa al davant el que no volem veure.
Això passa en les nostres relacions quotidianes, però també en les que establim amb l’administració. El mes de desembre, des de Pedalem la Garriga vam demanar la creació d’una comissió per tractar temes relacionats amb la mobilitat. Es va descartar aquesta opció des de l’Ajuntament, però se’ns va oferir la possibilitat de fer reunions mensuals. Fins ara n’hem fet tres. En aquestes sessions una cosa ens ha quedat clara: hi ha estudis per fer i molts es fan mitjançant subvencions. Perfecte, cal analitzar la situació abans d’actuar i, a més, aprofitem recursos d’administracions supramunicipals per fer-ho. Però la realitat amb què ens trobem és la poca concreció en el desenvolupament dels projectes i una calendarització extremadament lenta. Per què volem una comissió? Doncs precisament per estalviar-nos feina i generar un mecanisme de participació real des d’on treballem amb objectius concrets a cada trobada. Objectius plasmats en documents i que ens permetin avançar amb accions ben planificades.
El 15 de juny vam organitzar una pedalada per reclamar uns trajectes segurs fins als centres educatius: escoles i instituts. Definir i aplicar un projecte de camins escolars és essencial, no només per disposar de trajectes segurs, sinó també per promoure l’autonomia entre l’alumnat. En aquests moments s’està treballant en el projecte, però cal esperar a tenir-lo tot enllestit per aplicar algunes mesures òbvies que fa anys que es reclamen? Les obres de l’R3, per exemple, ja han modificat carrers que formen part del recorregut, com a mínim, cap a dos centres. Si ja fem actuacions, no podem aprofitar per fer una planificació integral amb arbres per generar ombra i fomentar el desplaçament a peu o en bicicleta; voreres amples i rampes per facilitar la mobilitat de les persones usuàries d’un altre centre amb necessitats especials de la zona; organitzar i senyalitzar bé les direccions del trànsit per aconseguir trams segurs…?
I encara hi ha dos aspectes molt més greus: una passera amb escales al final i un pont per on no pot passar una ambulància, per exemple, d’una banda a l’altra del poble. Quina ha estat l’argumentació? Les obres les planifica Adif, es tracen des de Madrid, però… es va valorar el projecte quan es va enviar o publicar? S’hi van presentar al·legacions? Les administracions locals són les que coneixen realment el territori i el més lògic és que hi hagi una supervisió. Però cal ser proactius.
Però en l’àmbit de mobilitat tindríem un llistat ben llarg de mancances a la Garriga: carrils bici que no estan ben connectats; trams molt perillosos on els camions d’alt tonatge creuen les vies; falta de previsió en el manteniment d’aquests carrils i en els mal anomenats aparcaments segurs de bicicletes que acaben convertint-se en trasters abandonats on robar impunement… Parlem de pobles i ciutats sostenibles, però ens ho creiem? Hi ha determinats àmbits que queden relegats a la imatge, que generen notícies populistes de proximitat amb la ciutadania, però que, si te les creus i en fas seguiment, acaben generant frustració: la mobilitat sostenible (o m’atreviria a dir qualsevol nom que vagi acompanyat de sostenibilitat) i la participació ciutadana en són grans exemples.
Si volem fomentar la mobilitat sostenible necessitem una planificació transversal i global a pobles i ciutats. Una planificació que ens permeti mantenir-la per anar a l’escola, a treballar, a comprar o a passejar. En definitiva, una planificació que ens permeti integrar-la a la nostra vida diària. Cal creure’s els projectes, aprendre a acceptar les crítiques i no ofendre’s davant les accions per reclamar allò que considerem just. Alçar la veu per aconseguir millores col·lectives mai hauria de ser motiu de controvèrsia o càstig, oi? Cal ser valent i entomar les aportacions, les crítiques,… Però això, evidentment, dependrà de la (im)maduresa política.
Nosaltres seguim!