Un incendi, 30 anys després
Un dilluns 4 de juliol d’ara fa 30 anys, bona part de Catalunya va començar a cremar. I també Figaró, Sant Martí de Centelles i Tagamanent, entre molts altres municipis. Van ser dies de molta calor, dies de temperatures extremadament elevades. La situació, a més, venia agreujada per una època de sequera i, a més a més, aquells foren uns dies ventosos i amb un grau d’humitat molt baix. Als Països Catalans en un sol dia es van declarar més de 100 incendis. Al llarg d’aquella setmana, es van cremar més de 100.000 hectàrees de bosc i matolls, van morir 17 persones i es calcula que les pèrdues econòmiques van superar els 75.000 milions de pessetes [gairebé 451 milions d’euros]. Encara durant aquest estiu del 1994, el 10 d’agost es van produir més focs que van cremar 9.000 hectàrees en una setmana, i van afectar principalment el Montseny, la Selva, el Maresme i el Penedès. Els focs del Montseny i la Selva es van unir en un sol front, cosa que va dificultar-ne l’extinció. El fet que el dispositiu dels Bombers es demostrés insuficient va obligar a repensar la manera de lluitar contra focs d’aquest abast. Els Bombers no tenien ni l’equipament ni els recursos que tenen ara.
Sí, no ho sembla, però ja fa 30 anys d’aquells primers grans incendis forestals de Catalunya, fins a un total de 33 al mateix dia. De cop i volta, a molts llocs de Catalunya es va calar foc i un d’ells fou, per desgràcia, aquí a prop, als cingles de Bertí. S’inicià el 3 de juliol a les 6 de la tarda, a la zona de Riells del Fai, però una ràpida actuació de l’Agrupació de Defensa Forestal (ADF) i de Bombers va evitar danys majors. El foc era apagat l’endemà al matí.
Malauradament, el vent va provocar una revifalla quan els efectius de Bombers s’havien desplaçat a altres zones de Catalunya que també patien incendis. El foc, doncs, va estendre’s incontroladament i va cremar durant tres dies a Sant Feliu de Codines i Bigues i Riells del Fai, per una banda, i, per l’altra, als cingles en direcció a la Garriga i el Figaró, on va arribar a travessar la C-17 per sobre el túnel de Figaró –que no va servir de tallafoc com es pensava–, per començar a enfilar-se cap al Parc Natural del Montseny. Sortosament, per aquesta banda no va evolucionar gaire i va quedar en un ensurt. Quan el foc va creuar el túnel de la C-17, van aparèixer els primers mitjans aeris i es van haver de fer alguns desallotjaments, com el d’un geriàtric a Figaró i el de les monges benedictines del santuari de Puiggraciós. També va arribar als termes de Sant Martí de Centelles i Tagamanent. Només en aquest incendi, es van cremar unes 2.700 hectàrees.
Els Bombers i dispositius antiincendis de la Generalitat es van veure desbordats pel gran nombre d’incendis que coexistien arreu de Catalunya. En el dels cingles de Bertí, fins al final del primer dia no en van aparèixer les primeres dotacions, que ja estaven cansades després d’un dia de lluita en fronts d’altres focs. Es muntaren dispositius de voluntariat amb les ADF, que disposaven de poquíssims recursos per combatre les flames. L’esforç de centenars de voluntaris va ser impressionant, però mancat d’organització i mitjans. Les vivències personals d’aquell incendi són moltes i les recordo constantment. Primer de tot, vull tenir –i el tindré sempre– un record molt i molt especial per als Bombers Voluntaris de Figaró d’aleshores. Des del primer moment van lluitar sense altres mitjans que un petit camió de bombers, però amb tota la força i voluntat fins que l’esgotament va acabar amb ells i, tot i així, sense dormir ni descansar. No hi havia bombers ni camions, a tot Catalunya hi havia foc i faltaven efectius.
La primera dotació que va arribar –a part de la dels Bombers voluntaris de Figaró– va ser de l’Ajuntament de Barcelona. Com us podeu imaginar, aquest incendi anava molt gran a aquells agents, no estaven acostumats als focs forestals, i van anar cap a Can Oliveres.
A Tagamanent, i després a Figaró, els primers mitjans mínimament preparats per combatre el foc van ser quatre cisternes amb tractor, equipades amb material antiincendis de l’ADF Montseny-Ponent. Vingueren del Brull i Seva, a petició meva i en nom de l’Ajuntament de Tagamanent d’aleshores, i en solidaritat com a membres de la mateixa ADF. Sempre, i dic sempre –jo i els veïns d’aleshores no ho oblidarem–, hem d’estar eternament i personalment agraïts a tota aquella gent, pagesos, que va abandonar les seves finques a Seva i al Brull amb un risc molt i molt elevat que es calés foc a casa seva, i que van deixar-les sense protecció, i van optar per venir a ajudar-nos. La seva presència va ser clau per evitar que el foc progressés al terme municipal de Tagamanent i al de Figaró, en especial al barri Montserrat, que van aconseguir que el foc no travessés la via.
Tinc gravats a la memòria els moments d’angoixa de la gent i com alguns es van jugar la pell per apagar les flames sense uns mínims mitjans. Ells van ser els autèntics herois d’aquells dies. També s’ha de dir, però, que altra gent, malauradament, es van dedicar a mirar-s’ho plàcidament des de casa seva o des de la terrassa del bar.
No podré oblidar mai els crits i les demandes de socors d’en Josep de Castellar per l’emissora de l’ADF. Llavors no hi havia gaires aparells de comunicació eficaç i ni tampoc els telèfons mòbils com ara. Gairebé plorant, en Josep demanava ajuda per aturar un foc que ho arrasava tot amb crueltat, un foc que corria i corria, un foc que anava cap a casa seva, un foc cada cop era més a prop. S’estava cremant una cosa molt i molt important per a en Josep i la seva família, el seu patrimoni forestal i sentimental, que tant han estimat sempre i que tants esforços havia costat als seus avantpassats de cuidar i protegir. Tot allò estava a punt d’anar-se’n a fer punyetes. La situació em trencava el cor i el pitjor de tot és que no el podia ajudar. Jo sentia el mateix que ell en veure que les flames arribaven a la vall del Congost i no sabíem a on s’aturarien, i si afectarien o no els nostres habitatges. Per sort, es va aconseguir que no travessessin la via del tren ni arribessin a la masia del Torn. Sincerament, amb molta angoixa i desesperació. Els dies que va durar el foc fins a l’extinció, vingueren molts voluntaris d’arreu de les poblacions veïnes, molts d’ells sense anar vestits mínimament per actuar contra les flames, però tenien voluntat. Les ganes i la solidaritat feien que totes aquestes persones intentessin ajudar com bonament sabien, podien o se’ls manava. Després de cremar i cremar, amb diversos fronts oberts a la vegada, al final del segon dia es va donar el foc per controlat, tot i que encara van haver de passar força hores fins a extingir-lo del tot. Van ser dies sense poder dormir, tot i el cansament de llargues jornades de treball dur.
Al cap de 30 anys, a moltes zones encara es pot endevinar sense gaire esforç el lloc per on passaren les flames. A Tagamanent, s’identifica perfectament a tota la solella de Santa Eugènia. L’incendi va tenir conseqüències greus a tot el territori afectat i va deixar un mar de cendra i de troncs calcinats. D’entre els efectes més greus, podem destacar la pèrdua de nutrients, d’aliments, l’erosió i l’augment del pH, que dificulten la vida de les espècies supervivents. I en el cas d’aquest incendi concret, cal destacar, pel que passà posteriorment amb les riuades, la pèrdua de drenatge. Els porus del sòl van quedar degradats i es va perdre capacitat de filtració de l’aigua, fet que mesos més tard va ser molt contraproduent a la vall de Tenes.
Dies després, vaig poder veure la desolació, el drama humà que havia suposat i la magnitud de l’incendi, quan vaig anar visitant poble per poble afectat. Només hi havia dos colors, el gris i el negre. Els rostres dels veïns afectats reflectia una catàstrofe indescriptible: cansament, ràbia, impotència, angoixa, desolació, tristesa i molta por, molta por en moltes persones que ho havien perdut gairebé tot o que havien estat a punt de perdre-ho tot.
I ARA QUÈ?
La majoria de veïns són nouvinguts als nostres municipis i els més joves de casa nostra no van viure l’incendi del 1994. Tots els que aquells dies érem davant del foc encara a hores d’ara se’ns regiren els budells de pensar-hi; és molt present el sentiment de frustració que es genera quan veus que no pots lluitar amb igualtat contra el foc i que el teu entorn crema sense poder fer-hi quasi res, o poca cosa. Han passat els anys i els boscos en alguns casos encara estan més bruts, en pitjor estat. La gestió forestal encara és molt minsa i en alguns casos mal executada. La càrrega de foc continua sent molt elevada a tota la vall del Congost. Tots plegats tenim encara molta feina pendent per fer, per poder millorar en un futur immediat, sobretot en prevenció i gestió. No podem oblidar el que va passar aquell 1994. Ens ha de servir per saber que cal protegir i gestionar com cal el nostre territori, el nostre paisatge, el nostre entorn, dels incendis malauradament habituals en el clima mediterrani.
Han passat 30 anys, i què hem fet per evitar-ho en un futur? Sincerament, crec que més aviat poc. Bona part de les zones cremades llavors ara encara estan pitjor, amb una gran càrrega de combustible. La gestió forestal és molt i molt minsa a la vall del Congost, només s’ha avançat en el perímetre de les zones urbanes. Hi ha alguna neteja en algunes finques, però no són suficients, al meu parer. No podem abaixar la guàrdia. Les previsions de futur quant a incendis i a causa del canvi climàtic no són gens favorables. Si no fem una bona gestió del territori, podem tornar a patir incendis devastadors. El foc cada cop costarà més de controlar al medi natural si no som capaços de buscar noves maneres de reduir la gran quantitat de combustible que hi ha. Evitar incendis és feina de tothom. El millor incendi és aquell que no s’encén mai.
D’anècdotes, records bons i dolents d’aquells dies, en tinc molts, que un altre dia potser seran motiu d’un nou escrit. Viure aquest episodi m’ha fet créixer com a persona, més fort, i m’ha fet estimar molt més l’entorn on vivim, m’esperona a lluitar i treballar per intentar evitar-ho en un futur i, si és possible, que les noves generacions no ho hagin de viure en primera persona.
