En lloc d’abordar d’una vegada per totes el problema, continuem posant pedaços

Inicialment, aquest article, fet en plena onada de calor, sequera i incendis que reclamen un canvi tant en la gestió com en les polítiques forestals de casa nostra, i abans d’aquestes pluges, s’havia de titular: “Incendis, no gràcies” pel paral·lelisme amb les reivindicacions antinuclears dels anys 80 que portaven com a insígnia un sol somrient envoltat del lema: “Nuclear, no gràcies.”

No puc evitar preguntar-me on seríem ara si aleshores s’hagués abandonat la cursa nuclear i el consum d’energies fòssils i s’hagués apostat decididament per l’energia solar, l’eòlica, la geotèrmica, la hidràulica i altres fonts renovables que no generen emissions de C02. I quan dic apostar em refereixo a dedicar recursos per a la investigació en aquest àmbit. Potser en aquests més de 40 anys d’investigació ja hauríem assolit la tan esperada fusió nuclear i sabríem com gaudir i aprofitar per al consum l’energia infinita de l’astre rei. Potser tindríem plaques solars més sostenibles, econòmiques i eficients, i hauríem après a construir aerogeneradors més ecològics i eficients que situaríem en espais consensuats… Potser sabríem com emmagatzemar l’energia renovable i gaudiríem de sobirania energètica. Però encara ens trobem a les beceroles pel que fa a investigació i a l’aplicació de les renovables.

També aquests dies, i coincidint amb el balanç 2021 dels residus a Catalunya, que revela que la recollida selectiva de residus municipals encara no arriba ni a la meitat, he recordat quan era petita i veia abocadors incontrolats als revolts de les carreteres i pensava que una societat que no tenia resolt el tema de les escombraries no és una societat madura… I encara estem així…

D’altra banda, i mirant ara cap al futur cada cop més tecnològic i virtual, em pregunto per l’energia que consumeix tot aquest món digital en què ens movem i que sembla que evita despesa de paper, d’energia i d’altres matèries primeres físiques i palpables… Però que no és cert, ja que la despesa energètica del món digital és aclaparadora…

Les nostres decisions –o la nostra passivitat– i els nostres actes com a societat ens han portat on som ara. Però què hauria passat si haguéssim fet una altra cosa i haguéssim decidit explorar altres camins? On seríem ara com a societat –i potser com a civilització– si haguéssim apostat per les energies renovables fa 40 anys? Tindríem l’escalfament global i el canvi climàtic que patim? Estaria pujant el nivell del mar i acidificant-se els oceans com ho estan fent? Estaríem patint la pèrdua de biodiversitat i la desertització que patim a casa nostra? Tindríem els incendis de sisena generació que patim cada vegada més?

No puc evitar fer-me aquestes preguntes, i moltes més, a l’estil 4, 3, 2, 1, la darrera obra de Paul Auster, en què explora literàriament això: què hauria passat si en algun moment crucial de la vida haguéssim pres un camí diferent? Mai no ho sabrem, però tendim a pensar que hauríem avançat en la investigació i que ara estaríem millor. Però, i si com proposa Auster en la seva novel·la, no hi ha una única sortida i tots els camins han de ser recorreguts? Em quedo amb aquesta hipòtesi que és la que em porta a acceptar el nostre present (som on som) i a treballar des d’aquí, tot i que aquest present no és gens encoratjador i podem dir que està, tant metafòricament com literalment, en flames.

Sí, ja sé que aquesta setmana tothom parla dels 30 anys de l’inici dels Jocs Olímpics que es van celebrar a Barcelona –i a Catalunya– entre el 25 de juliol i el 9 d’agost del 1992. Però el mes de juny d’aquell mateix any s’havia celebrat la Cimera de la Terra a Rio de Janeiro, i aquell esdeveniment no va generar tanta expectació com els Jocs Olímpics, ni tampoc no ha generat enguany tan record.

Però jo, com diria aquell, “he venido a hablar de mi libro”, així que aprofito per recordar que el 1992 es va celebrar la segona gran cimera sobre el medi ambient. La primera s’havia celebrat el 1972. De fet, tot va començar encara abans: la primavera del 1968. D’una banda, amb la creació del Club de Roma que encarregaria l’informe Meadows titulat Els límits del creixement i, de l’altra, amb la petició per part del govern suec a les Nacions Unides de l’organització d’una trobada mundial que posés sobre la taula la crisi ecològica creada pels éssers humans. Una trobada que es va materialitzar el juny del 1972 a Estocolm amb la primera cimera mundial sobre el Medi Ambient Humà que recull en la seva declaració les conclusions de l’informe sobre Els límits del creixement publicat aquell mateix any.

Fa més de mig segle que es va reconèixer i explicitar que els recursos de la Terra són finits i que el model de creixement infinit no és compatible amb la preservació del planeta. Fa més de 50 anys que governs i administracions van prendre consciència del problema que estem generant amb el consum de recursos que d’una banda són finits i, de l’altra, generen emissions que provoquen l’escalfament global que genera i accelera el canvi climàtic en un cicle pervers d’autodestrucció. És evident que ens hem equivocat un munt de vegades prenent camins sense sortida pensant que eren dreceres i no abordant el problema en el seu conjunt. Camins que només posen pedaços a un sistema insostenible i que ens porten menjar per avui i gana per demà.

Aquest estiu estem patint una onada de calor gairebé permanent, que –a més de propiciar els incendis i d’evidenciar que el canvi climàtic ja és una realitat indefugible– posa de manifest una vegada més la necessitat de gestionar els boscos tot l’any (no només netejar les franges perilloses els estius calorosos quan veiem venir l’ogre dels incendis) i ens mostra el camí cap a la desertització que fa anys que hem empès, amb la conseqüent pobresa i dependència alimentària que això suposa.

Després venen les pluges torrencials, també fruit del canvi climàtic i que també ens aboquen a la pobresa alimentària. En lloc d’abordar d’una vegada per totes el problema, continuem posant pedaços, commemorant cimeres (Rio+20 el 2012, Estocolm+50 aquest 2022…) mentre permetem que els governs, ni que sigui culpabilitzant d’això les guerres i les invasions, declarin el gas i les nuclears energies verdes i les equiparin a nivell de subvencions, protecció i promoció a les renovables. Va, home, va!