No s'està resolent allò que és bàsic: poder arribar a l'hora a un lloc i a l'altre. A la feina i a casa

El drama és a tot arreu. Al tren i a les carreteres / foto: Servei Català de Trànsit Segurament, el desastre s’allargarà anys. Però és, ja, un desastre insostenible. Un drama diari per a milers i milers de ciutadans i ciutadanes. Abans, el teníem localitzat al transport públic i els que hem d’anar amunt i avall per necessitat laboral assumíem, amb frustració, resignació i emprenyament, l’impacte econòmic d’haver d’agafar el cotxe. Amb un gran esforç, és clar, però sent conscients del privilegi de poder assumir una despesa elevadíssima. Els del cotxe érem i som uns ciutadans poc modèlics, culpables de les emissions de diòxid de carboni. Gent que embruta l’atmosfera. Gent indesitjable i egoista. I ens hem empassat aquesta consideració, falsa i injusta, simplement per poder garantir la primera exigència de qualsevol lloc de feina: arribar a l’hora. Però, ara, el drama és a tot arreu. Al tren i a les carreteres. Les cues d’aquestes últimes setmanes a les autopistes troncals del país han evidenciat el col·lapse d’unes vies a vessar de camions i vehicles. I l’allau d’incidències a Rodalies, l’explosió d’una xarxa obsoleta, desatesa i lamentable. Desenes de testimonis expressen aquests dies la indignació als mitjans. Els anomenem usuaris o usuàries però, en realitat, són persones torturades per un servei deficient i inhumà. El que expliquen és demolidor. Cadascú amb la seva història i les seves particularitats. L’últim que he sentit: una dona explica que està tres hores d’anada i de tornada per anar a la feina amb transport públic. Tres quartes parts d’un horari laboral. L’exemple d’un dia a dia inviable: vuit hores de feina més sis de transport. I ens omplim la boca de construir un món millor, de conciliar la feina i la vida però sense resoldre allò que és bàsic: poder arribar a l’hora a un lloc i a l’altre. A la feina i a casa. I repetim com lloros el mantra que el culpable del col·lapse de les autopistes és la seva gratuïtat. I expulsem els vehicles de les ciutats, cosa que entenc i defenso, però sense resoldre el que realment els expulsaria de forma natural: una xarxa de transport públic eficient i ben connectada. Perquè hi ha desplaçaments que és impossible fer en un temps racional. El meu cas: per fer 60 quilòmetres, de nord a sud, creuant Barcelona, de Sant Esteve de Palautordera a Sant Joan Despí, he d’agafar, per aquest ordre: un autobús, un tren, dos metros i, finalment, un altre autobús. Temps del trajecte, sense retards: dues hores i mitja. Amb el desastre habitual, és incalculable. Com incalculable és el nivell de desesperació dels milers i milers de persones a qui cada dia aquesta realitat els escup la dignitat.

No s'està resolent allò que és bàsic: poder arribar a l'hora a un lloc i a l'altre. A la feina i a casa

La indignitat dia a dia