És en boca de tots els analistes polítics, de tots els observadors, de tota la politicalla

Juntament amb el mot que hem vist les dues setmanes anteriors, aquest és l’altre top de la temporada. Indult és en boca de tots els analistes polítics, de tots els observadors, de tota la politicalla. A diferència de sentència, però, indult és un mot de família pobre. Pobríssima. Una mare que només ha parit quatre fills. Es tracta del verb indulgere, ‘ser benvolent, comprensiu’, que a través del participi indulgens, indulgentis ens va arribar en forma d’adjectiu: indulgent. Aquesta minifamília va gaudir d’un cert predicament a l’edat mitjana, concretament en temps de la Inquisició, quan es van posar de moda les indulgències o remissions atorgades per l’Església de les penes degudes als pecats (remissió vol dir, si fa no fa, perdó). Des d’aleshores, des de l’abolició de la forma més agressiva que ha pres aquesta màquina de reprimir que és l’Església catòlica, les indulgències i el pintoresc verb indulgenciar han anat decaient. N’han pres el relleu el substantiu indult i el verb indultar. Crida l’atenció l’absoluta immobilitat des de llavors (parlem de més de 500 anys!) en aquest element clau de la relació entre poder i ciutadà. Perquè aquella funció que fa segles exercia la institució més poderosa dels regnes europeus ara ha passat a exercir-la la institució més poderosa dels estats: la justícia controlada pel govern. La superioritat, l’arrogància i l’abús de poder per fixar relacions verticals continuen essent exactament els mateixos: ells et castiguen, ells decideixen si et perdonen. I el poble ha de mostrar agraïment. Té alguna cosa d’humiliant que, malgrat els innombrables avenços en el camp social, començant per l’extensió del dret de sufragi, l’abolició de l’esclavitud, l’equiparació de salaris, la prohibició de la tortura i un etcètera realment llarguíssim, en això de la indulgència la relació continuï essent, com aquell qui diu, feudal. Em recorda un pis que vaig llogar, fa anys, al centre històric de Barcelona, que els llogaters no abonàvem per transferència sinó en efectiu, però amb una cerimònia peculiar: l’amo de la finca venia cada principi de mes, passava a darrere del taulell de la botiga que hi havia als baixos i els 14 o 15 veïns de l’escala fèiem cua amb els nostres calerons a la mà, que ell comptava parsimoniosament mentre nosaltres, entre humiliats i avergonyits, esperàvem l’indulgent consentiment que ens permetria tornar cap a casa, i fins al mes vinent. Certament, amb tribunals així, amb estats així, t’agafen ganes de tenir-hi la mateixa indulgència que els revolucionaris francesos amb Maria Antonieta.