Aquest món tan orientat als adults està matant la ingenuïtat dels menors d’una manera agressiva i sense retorn. Potser cal que posem una mica de sucre els adults

Sincerament, no m’agrada el que veig! I el que veig, entre moltes altres coses, és com no es respecta la infantesa. No es respecta que les criatures creixin i madurin a poc a poc. Viuen immersos en el món dels adults. Se’ls estronca la innocència des del bressol. Perquè si una cosa ben certa tenen els infants és que des de que obren els ulls, aprenen. I aprenen tot el que els passa pel davant. Sempre s’ha dit: “Són com una esponja”, i és que el seu cervell està ben buit i atent a tot el que passa. Depenent de la societat on han nascut veuen unes coses o altres, bonic o lleig, alegria o llàgrimes. Per desgràcia n’hi ha que neixen sent víctimes de costums que no se sap d’on venen, com l’ablació de clítoris a les nenes, amb què se les mutila per sempre més i se les destina a ser simplement un objecte de plaer per a l’home. En canvi als nens, com que ja ens parlen de la circumcisió de Jesús i de tots els jueus, ha estat per a bé, cosa que en les societats avançades en diem fimosi. Però no és d’això del que vull parlar, m’he despistat una mica! Vivim en una societat jo diria que poc delicada. A les criatures se’ls omplen les mans de coses a mansalva i d’aquesta manera se’ls ensenya que en aquesta vida només cal una cara bonica per tenir-ho tot. Crec, però, que necessiten més tenir els seus pares al costat que les coses i activitats extraescolars que els omplen el temps fins que els pares arriben a casa. Ja sé que la vida és així, però jo les miro a elles, les criatures. Espero que algun dia a no trigar, les empreses estudiïn els horaris de les mares i pares perquè puguin compaginar els horaris de feina i ser al costat dels seus fills i filles compartint com a mínim l’horari de sortida de les escoles i d’aquesta manera quan siguin a casa arribar a saber què miren per la tele o internet. Ara, ja, entro a fons. A mi em passa que quan miro una pel·lícula o anuncis per televisió o pel carrer, veig que a la majoria hi ha un component de sexe o sexista. O sigui, que la dona és la bonica i la que ensenya sinuosament o directament cuixa i mamella. Als nanos a qui les hormones se’ls van despertant, evidentment, se’ls obren els ulls i la curiositat. Cada cop més sovint ens arriben notícies de la facilitat amb la qual els infants a partir de 10 anys entren per internet a llocs on veure pornografia. Quina manera més bèstia d’entrar en el coneixement de la relació sexual entre parelles –i és igual del sexe que siguin i com siguin–! Dec estar xapada a l’antiga, però a mi m’esgarrifa tant que vegin sexe d’aquesta manera com que vegin violència. Tot mata la ingenuïtat que els seria pròpia. A cadascun se li deu crear una visió diferent del que és una relació en parella, però el que és clar és que ni és el mitjà per aprendre sobre les relacions sexuals entre les persones ni és el mitjà per aprendre la igualtat, el respecte i l’amor. I com no, també hi ha masclisme perquè sempre és l’home el que domina, el que sotmet la dona i el que es pot veure és que la noia mai no somriu. Però tampoc no cal mirar pel·lícules porno! Jo crec que, per manca de guió, en la immensa majoria de pel·lícules hi ha imatges gairebé pornogràfiques i totalment sense sentit. Tampoc no sé el perquè, però en la ficció la gent adulta és molt més petonera i no puc deixar-me d’anomenar la sensualitat i alguna cosa més de la majoria dels anuncis de perfums! Els cas és que aquest món tan orientat als adults està matant la ingenuïtat dels menors d’una manera agressiva i sense retorn. Potser cal que posem una mica de sucre els adults perquè la mirada de les criatures sigui això: mirada de criatures.

Aquest món tan orientat als adults està matant la ingenuïtat dels menors d’una manera agressiva i sense retorn. Potser cal que posem una mica de sucre els adults

Infants adults