Informe és un terme amb mala anomenada entre els sectors puristes perquè es tracta d’un castellanisme

Podria començar aquesta peça parlant per exemple d’informalitat i relacionant-la amb el diputat acabat de dimitir, i segurament riuríem una mica. Però no ho faré, i no pas perquè no sigui pertinent sinó perquè em fotria enlaire la gràcia jo mateix. Començaré, doncs, per la mala fama. No pas del diputat –que també, és clar–, sinó del mot. Informe és un terme amb mala anomenada entre els sectors puristes perquè es tracta d’un castellanisme; i, tanmateix, fa anys i panys que és al diccionari. M’explico. Si el cerqueu al DIEC, hi trobareu dues entrades, una de les quals l’antiga, la de sempre, i l’altra la recent; aquesta segona és la dels trons, perquè és una accepció (‘Exposició ordenada sobre un afer, l’estat d’una qüestió, etc.’) presa directament del castellà; per això, al llarg de dècades els correctors i assessors lingüístics de mitjans i editorials l’havien de foragitar dels textos (en la parla oral estava força arrelada) i substituir-la per report, comunicació, relació o exposició. De fet, recordo que quan finalment la màxima autoritat es va decidir a incorporar-la al diccionari normatiu hi va haver força sarau, perquè es considerava una mostra claríssima de la voluntat castellanitzadora de la Filològica, i s’adduïa que no estava gens clar com calia pronunciar la vocal final, si neutra o tancada, tal com fa molta gent; servidor de vostès, que no m’he estat de criticar la Secció sempre que ho he considerat oportú, haig de dir que els he vist acceptar uns quants casos que personalment em semblen força més nocius (en breu, follar en la segona accepció, portar-se bé també en la segona...). De fet, és una d’aquelles paraules en què el pes de la família és tan aclaparador (penseu en altres de tan quotidianes com ara informació i contrainformació, informar i informant, per no parlar d’informàtica, és clar) que sembla difícil de justificar un vet com el que hi ha hagut al llarg de tant de temps. I quina és la gràcia aquesta que deia que no em volia fúmer enlaire? Doncs que informalitat és un derivat no pas de l’accepció moderna sinó de l’antiga, la tradicional, on informe significa: ‘De forma indeterminada, imprecisa, que no té la que li correspon. Una massa informe.’ És a dir, com a sinònim d’irregular, imperfecte, amorf, indefinit o caòtic. I que constitueix una simpàtica família integrada, a més de l’esmentat, per informal, informalisme, informalment, informement i informitat. D’aquella manera, ves per on, que de vegades es fan les coses al Parlament, i també com es comporten, oi tant, segons quines senyories.