S’està educant una generació d’anar passant, au, tira; si et costa, deixa-ho, agafa el mòbil i distreu-te

Quan vam posar el vaixell en mans d’ineptes, el naufragi era impensable, oi? / il·lustració: Federico Fellini (1920-1993) / Festival de Cannes Qui ens ho havia de dir, que això de l’educació ho estàvem fent malament com a comunitat, com a país, com a nació, com a societat, oi? Realment entenc que sigui tot un impacte l’informe o informes o anàlisis o xifres o digueu-ne com vulgueu. Entenc que estiguin els especialistes, els periodistes, els analistes i els polítics amb les mans al cap i amb un atac de cor perquè realment no es podia saber, no es veia a venir gens. ¿Quina correlació estranyíssima de forces ens podia fer pensar que renunciar als llibres de text, a la memòria com a eina d’aprenentatge, a l’esforç com a regla bàsica de funcionament, a aprovar per passar de curs i a tantes coses òbvies ens podien sortir malament? ¿Qui es podia pensar que renunciar a llegir i a entendre un text com a base de qualsevol cosa seria un error? Ja entenc que els especialistes no s’expliquin les dades que ara surten a la llum. Si els nens i nenes acaben Primària sense saber llegir ni saber les taules de multiplicar, on és el problema? Si a la Secundària tot plegat és un caos on no es pot ensenyar res perquè prou feina tenen a controlar-los i on l’atenció dura dos minuts màxim i les ràtios són impossibles i s’arriba al Batxillerat amb la idea que és massa difícil i s’abandona per estrès, perquè la feina dura encara ni s’ha començat a veure i tot és massa difícil? Ser professor és un infern avui en dia, n’estic segura. I ser alumne en els temps que corren –els temps dels meus fills–, quina mala sort! S’està educant una generació d’anar passant, au, tira; si et costa, deixa-ho, agafa el mòbil i distreu-te, mira el youtuber de torn, innovamats i punyetes. Ja no s’aprèn res. Em poso dramàtica, com sempre. I boomer, si voleu, també. Però la generació de l’EGB sabem, tots i totes, que aprendre és una altra cosa, que anar a l’escola és una altra cosa, que preparar-se per a la universitat implicava altres coses i, si ho diem, som uns iaios que creuen que abans tot era millor; i, si no ho diem, enduts per aquest corrent de fer feliços els nens i nenes més que no pas fer-los competents, formem part del problema. I no em digueu elitista o exagerada o capacitista: llegir un text i entendre’l és fonamental per entendre el món. Poder focalitzar l’atenció en un tema i realitzar connexions cerebrals d’una cosa a l’altra és imprescindible. Saber sumar, restar, multiplicar i dividir i saber-se coses de memòria em sembla bàsic, útil, necessari. Hem aguantat el sistema educatiu amb pantalletes i jocs i hem coronat els fills i filles com si ens penséssim que el món els podria fer mal. I ara ens trobarem amb un parell de generacions farcides de llacunes, sense capacitat d’esforç i amb unes taxes d’abandonament escolar i unes valoracions baixíssimes en les coses més bàsiques. I és clar, com pot ser, oi? Quina sorpresa! De sorpresa res. I que us feu els sorpresos, m’enerva. És culpa nostra que els nostres fills i adolescents donin més valor a l’Andrew Tate que a Marie Curie, es pensin que la Siri ho sap tot i que no val la pena estudiar perquè, total, aprova tothom. I si això que us dic us sorprèn genuïnament és que fa anys que no teniu ningú fent el viatge de l’aprenentatge. Un viatge desprestigiat i sense rumb. Sí, sí, ja teniu raó, ja: quan vam posar el vaixell en mans d’ineptes i vam sortir a navegar enmig d’una tempesta amb onades de deu metres, el naufragi era impensable. Oi?

S’està educant una generació d’anar passant, au, tira; si et costa, deixa-ho, agafa el mòbil i distreu-te

El naufragi