Quan la música posa veu al silenci de les víctimes i a la culpa col·lectiva

Escenografia de l'òpera 'Innocence' estrenada el 2021 a Aix-en-Provence / imatge: Jean-Louis Fernandez (Festival d'Aix-en-Provence) Lleó XIV, en la seva primera missa celebrada a la Capella Sixtina, va parlar del domini de “la tecnologia, els diners, l’èxit i el plaer” en la societat actual. Dues obres recents reflecteixen algunes de les repercussions atribuïbles a aquest domini en els més joves pel que fa a les xarxes, la violència juvenil o el complex dia a dia a les aules. Una és la sèrie anglesa Adolescence. L’altra és l’òpera Innocence, no menys impactant, estrenada el 2021 a Aix-en-Provence, de la compositora finesa Kaija Saariaho (1952-2023) amb llibret de la també finesa Sofi Oksanen. Innocence narra el xoc traumàtic causat per l’atac a una escola internacional d’Hèlsinki on 10 estudiants i un professor moren assassinats a mans d’un company de classe. Passats 10 anys dels fets, el germà petit de l’autor del tiroteig es casa amb una noia estrangera a la qual no se li ha explicat res. Una cambrera del convit de noces, que va perdre la filla en la matança, reconeix els pares de l’assassí. I comença la terrible remembrança que fa d’enllaç entre el passat del succés i el present de les noces. L’argument va revelant la complicitat del nuvi en l’acció del germà gran, a qui admirava i seguia. El dia del crim era l’encarregat d’entrar per la porta del darrere i disparar contra els que fugien, encàrrec que finalment no va complir i es va afegir a la fugida. L’assassí, que va ser atès per la Protecció de la Infància i reclòs en un centre psiquiàtric, el dia de noces ja ha complert la condemna i fa vida en un lloc desconegut amb una nova identitat. Les òperes actuals, de menys de dues hores, semblen voler tornar al seu origen, a principis del segle XVII, quan es cercava la màxima cohesió de música i text seguint la tragèdia grega. La música de Saariaho empasta perfectament amb el relat, i contribueix extraordinàriament a explicar-lo, en una mena de música psicològica que posa l’espectador en la ment de cada personatge. I l’implica. D’aquí que, tot i que l’òpera és en anglès, cadascun dels estudiants, que són interpretats per actors, parli en la seva llengua –fins a nou idiomes– i la música les connecti. Una música sempre creïble, d’expressivitat ponderada, lligant so, escena i personatge, i deixant l’espectador-oient molt tocat. Tocat pel sentiment de culpa que la professora expressa en un cant parlat: “Algunes peculiaritats dels seus treballs havien estat signes dels quals m’hauria d’haver adonat. Va escriure d’ell mateix en tercera persona i va estudiar la vida dels assassins en sèrie. A partir de llavors vaig tenir por que una cosa així tornés a passar... Vaig espiar els alumnes, vaig portar els seus dibuixos a un psicòleg, vaig informar de qualsevol sintaxi estranya en els seus treballs, qualsevol canvi en la seva lletra… Fins que vaig comprendre que ja no era apte per ensenyar.” Pel pes que arrossega la mare en un veritable lament cantat: “Tothom ho carrega sempre tot sobre el cos de la mare.” Pel pare que es lamenta d’haver-lo portat a caçar de petit i ensenyar-li a disparar. I d’exigir-li massa. O per la reflexió del capellà: “Després d’aquesta tragèdia jo tenia l’aspecte d’un pastor, però no ho era. Jo era una closca buida en la qual la gent s’hi aixoplugava. Els he enganyat, perquè m’havia adonat que aquest noi tenia un problema. Sabia que havia enverinat un ocell sense cap remordiment… i no vaig dir res.” Colpeix sentir les seqüeles dels supervivents: “No puc anar a la feina… No puc pujar a un avió… No puc anar a llocs on hagi d’apagar el mòbil… No puc asseure’m d’esquena a la porta…”, seqüeles que fins i tot arriben al remordiment de sobreviure: “Em vaig salvar perquè sóc un bon corredor i només pensava en mi mateix.” La música d’Innocence transcorre horitzontalment, polifònicament, cercant l’atmosfera propícia per a cada escena. El so que construeix Kaija Saariaho és tractat com a material experimental per ell mateix. Les melodies de les veus i els cors són focus d’un espectre sonor que va calant. El llibret d’Oksanen és directe, net, sense eufemismes, sobretot per part dels estudiants: “La meitat de la ciutat va assistir a les primeres cerimònies. Els polítics inundaren el lloc, per encendre espelmes i guanyar vots. Els ministres assetjaven periodistes i juraven reforçar la llei sobre el control d’armes. Prohibiren tractar l’acte de terrorisme. I la gent seguia demanant-se el per què. Moltes promeses, moltes paraules… res d’això s’ha acomplert.” El text no dona motius per a l’esperança: “Passat un any, periodistes, polítics, tothom va oblidar-nos. Erem nosaltres els que molestavem amb el nostre record, els que espatllàvem l’atmosfera de les festes. Els que havíem d’aprendre a callar, a no despertar el record… Fins al proper tiroteig!” L’esperança del món està en l’horabaixa. “El mal no prevaldrà”, va dir el nou papa en sortir al balcó del Vaticà conscient d’haver d’inferir ànims per a una missió difícil. La novel·la revelació de Sofi Oksanen, Purga, planteja si no som culpables des del moment que fugim. Potser no, potser no fugim, però impotents i sobrepassats per problemes complexos com el que ens mostren Adolescence i Innocence, d’innocents, no en som.

Quan la música posa veu al silenci de les víctimes i a la culpa col·lectiva

Innocència