Defenso els intercanvis que aporten valor. Quan ens acosten allò que no tenim, són convenients, com més millor

A Àreu, al Pallars Jussà, al fons de la Vall Ferrera, al peu de la Pica d’Estats, demanes aigua i te’n serveixen una que ve d’Almazán (Sòria). L’estiu t’ensenya coses així. El Pirineu és ple de brolladors i s’hi embotella aigües arreu. Aquí al costat mateix hi ha Cardós. Però res: l’aigua ha de venir de 500 quilòmetres lluny. Suposo que és això al que es refereixen els fanàtics del mercat quan parlen de la seva extrema racionalitat. A Ainet de Cardós, a Cal Joanet, fan un iogurt d’elaboració artesanal –diuen–, de bona qualitat. Fora del Pallars, de moment, no es troba. Però aquí el trobes arreu i als llocs de menjar te l’ofereixen per postres. Sembla una cosa plausible i enraonada. Compte! No estic enyorant cap autarquia ni propugnant cap mena de replegament, ni de proteccionisme, ni res de “nosaltres sols” ni “nosaltres primer”. Tot al contrari, defenso els intercanvis que aporten valor. Quan ens acosten allò que no tenim, són convenients, com més millor. La globalització i els intercanvis a escala mundial comporten grans beneficis per a la humanitat. Un altre estiu, fa tres anys, vaig aprendre que un portàtil al centre de l’Àfrica pot fer el miracle, com el llevat que fa pujar la pasta. El jove Yaya Sabaly, al sud del Senegal, viu al seu poblat de cabanes, neolític en molts aspectes. Amb la seva família extensa, de més de 50 membres, treballa al camp en una economia poc més que de subsistència. Conreen, sense maquinària ni adobs, cacauets, mill i arròs i crien vaques i cabres per al consum familiar. El cotó, en canvi, és per a la venda. L’empresa francesa Sodefitex, que té el monopoli pràctic del cotó, en paga el preu que vol. Cap al tard, acabada la feina, el Yaya, amb els germans, cosins i amics, es troben, fan un te al redós d’una cabana i la fan petar. A vegades escolten la ràdio. Molts parlen d’anar a Europa, però pocs s’ho plantegen de debò. Calen diners i aquí és difícil estalviar-ne. Aquí, si les collites van bé, es viu passablement, però no corren els diners. Si cal una mosquitera nova, o si arriba una malaltia seriosa, o per casar la noia, es necessiten diners i n’hi ha molt pocs. El Yaya no vol marxar, però tampoc no vol un futur com el dels seus avis, pares i germans grans. Li queda una opció: estudiar. Té mig Batxillerat fet a esgarrapades i li cal acabar-lo sense deixar la feina del camp. Necessita un portàtil. Amb l’ordinador i una bicicleta atrotinada ja en tindria prou. Pot fer els cursos a distància –sap que pot carregar la bateria i connectar-se a la seu d’alguna entitat de la zona– i amb la bicicleta acostar-se a Velingara, la capital, per a les sessions presencials i els exàmens. Ara el Yaya ja té el portàtil i la bicicleta i està acabant el Batxillerat. Farà carrera i després buscarà feina en alguna de les empreses que operen per la zona, o a les moltes ONG que es mouen per aquí, o de funcionari. L’avi, el cap del poblat, no ho entén gaire, però mentre no falti a la feina no hi té res a dir. El portàtil, una intromissió cultural positiva, ha trencat l’estancament que encadenava el noi, i ja no li cal fugir.

Defenso els intercanvis que aporten valor. Quan ens acosten allò que no tenim, són convenients, com més millor

Intercanvis (quadern de viatge)