Pagar una nit a la pensió del poble, un plat al menjador social i un bitllet cap a Barcelona a fer-te invisible no són la solució

Són quarts de sis del matí. Com sempre, em llevo d’hora per guanyar temps al temps i poder donar resposta a tot el que vull fer al llarg del dia. Haig de treure diners per fer els primers cafès del dia. En arribar al caixer, trobo un home que dorm a dins. Dubto si entrar, dubto si mirar, dubto si realment això està passant a la nostra comarca, a 25 metres de l’eix comercial de la meva ciutat. Quan vaig ser educador de carrer a Barcelona m’ho trobava sovint, però aquí no ho havia vist mai, o pitjor, no n’era conscient, que existia aquesta realitat. Trec finalment diners al caixer de fora i vaig a fer el cafè amb el meu amic Jaume. Arreglem el món i li comento el que he viscut i com m’ha impactat. Em comenta que ell s’ha trobat un altre caixer del centre tancat fora d’hores d’oficina i que quan ha preguntat el perquè la resposta ha sigut que hi havia gent dormint a dins i han decidit tancar el caixer interior per evitar problemes… La meva parella m’envia un whats: li ha arribat la informació que un jove dorm en un caixer de la ciutat, que a vegades es posa neguitós si el molesten i que es vagi amb cura si es vol fer qualsevol gestió. Rebo una trucada al mòbil. Un amic d’aquí del Vallès Oriental em vol fer una consulta professional: “Tinc al poble un jove que dorm a les escales de la biblioteca, que ens dona problemes en pidolar pel carrer i no sabem realment amb quins recursos, fora dels insuficients d’un municipi com el nostre, comptem per ajudar-lo.” Aquesta trucada va ser el divendres passat i ni jo mateix, que m’hi dedico professionalment, sé quina resposta li haig de donar. Per aquest motiu decideixo escriure de tot el viscut. Aquestes píndoles són realitats viscudes en primera persona aquests últims sis mesos. Sis mesos on els invisibles han arribat als nostres municipis del Vallès Oriental per quedar-s’hi i treure els colors a la nostra societat del benestar. A vegades, quan parlem de gent sense sostre, ens ve al cap Barcelona de seguida, la nostra gran capital de província, on per gran, maca i majestuosa, tothom, sigui gran o petit, és invisible. Allà, entitats com Arrels fan la feina impagable de fer recompte, detecció, atenció i visibilització de la situació d’aquestes persones sense sostre i intenten millorar la seva qualitat de vida. Però malauradament també tenim veïns que viuen aquesta realitat aquí, gent que per opció personal –que també n’hi ha–, malaltia mental o les voltes que fa la vida acaba vivint al carrer. Gent que tapa amb un cartó les seves mancances i que porta en una bossa de plàstic els retalls de la seva vida. Pagar una nit a la pensió del poble, un plat al menjador social i un bitllet cap a Barcelona a fer-te invisible no són la solució. Són accions d’últim recurs que només tapen el forat perquè no faci pudor i que provoquen més mal amb la cura que la ferida mateixa. Invisibilitzar el problema, buscant que els sense sostre marxin a un altre municipi o ciutat, no és la solució, ja que, arribarà el moment d’algú que no vulgui marxar i no disposarem dels recursos per treballar la seva atenció i inclusió. Acabar al carrer pot ser quelcom evitable si oferim una xarxa de suport a les persones afectades. No parlem de caritat ni parlem de donar diners ni parlem de menjar. Parlem d’entendre què passa pel seu cap, quins problemes de salut mental o quina realitat són les que viuen per poder ajudar-los. Parlem de donar possibilitats a qui vulgui reinserir-se i a qui no vulgui poder ensenyar-li que els mínims de convivència social s’han de respectar per mantenir la cohesió social.

Pagar una nit a la pensió del poble, un plat al menjador social i un bitllet cap a Barcelona a fer-te invisible no són la solució

Invisibles