Ïu Net Puig. campió de córrer per la muntanya. De Sant Esteve de Palautordera, el meu poble

Doncs això, campió del món i rècord mundial de la categoria: Youth B. La dels esportistes que tenen entre 18 i 20 anys. Ïu Net Puig. Sant Esteve de Palautordera, el meu poble. Ell en té 18. I, per segon cop, és campió del món del quilòmetre vertical de trail running, de córrer per la muntanya, vaja. La cursa: tres quilòmetres i mig de distància amb un desnivell de 1.000 metres. O sigui, una bestiesa. I l’ha guanyat. I ha destrossat el rècord mundial. Ho ha aconseguit a Andorra. A Arinsal. A l’Skyrace de Comapedrosa. Jo surto a caminar i ell passa corrent. Ara fa un any, l’Ïu ja es va proclamar campió del món juvenil. Va ser als Abruços. A Itàlia. I, llavors, en dues disciplines: el quilòmetre vertical, com aquest any, i l’Skyrace, la cursa en línia. Conec bé els seus pares, l’Albert i la Cristina, i els seus dos germans, l’Ot i en Jan, que és el gran. Ell va començar a córrer per la muntanya quan tenia 6 anys. La mare té una escola de trail per a nens i adults a Sant Esteve. Va començar a anar-hi un parell de cops per setmana, després de cansar-se de jugar a futbol. Em confessa que al principi li feia mandra, però quan va fer la primera cursa, va enganxar-se a aquest esport. Va ser a la Mini Trail de Sant Esteve, una cursa d’infants vinculada a la trail dels adults. Diu que, sens dubte, conviure amb un entorn privilegiat accelera la passió. Recórrer el Montseny i els seus cims mítics: el Turó de l’Home, el Matagalls o les Agudes. “Era anar-hi amb els pares i tenir ganes de córrer”, m’explica. És un jove de 18 anys com qualsevol altre que ha de conviure amb algunes renúncies: menjar brioixeria industrial i, algunes vegades, sortir de festa menys del que voldria. Competir en un mundial, però, s’ho val, em confessa. I m’explica que surt quan pot. Quan la competició li ho permet. És conscient que quedar-se sempre a casa i no anar mai amb els amics tampoc no és bo. Cal trobar l’equilibri mental, la desconnexió necessària per estar bé quan ha d’estar bé. Més madur, més responsable que altres joves de la seva edat? Probablement. A casa seva, les coses no són fàcils. En Jan, el seu germà gran, té una discapacitat cerebral. I, sempre, calen braços i energia per tirar endavant. Ara, una nutricionista i un entrenador personal li dissenyen la dieta i els entrenaments. Però ell s’ha construït una manera de ser que l’ha dut al títol mundial. “Ser campió no vol dir que siguis millor que els altres”, diu. Significa, només, guanyar aquell dia. La humilitat de l’Ïu. La humilitat que ve de casa. La humilitat que fa que els seus veïns i veïnes ens traguem el barret.