Ja has vist ‘Alcarràs’?
Doncs això, que és la pregunta de la setmana: ja has vist Alcarràs? Jo, sí. Aquesta és la meva resposta. I la de molta, molta gent. La de milers de persones que han omplert les sales de cinema. És cert, que hi ha qui s’ha hagut d’empassar la pel·lícula amb subtítols en castellà perquè algunes sales han decidit tractar-la, a casa, com una pel·lícula estrangera. Una anormalitat més d’aquest país nostre. Una altra anormalitat lamentable.
Ara bé, d’algunes persones que ja han vist la pel·lícula ja he sentit allò tan típic nostre, allò tan habitual al nostre país. Aquesta frase: “No n’hi ha per tant!” Jo entenc qui diu això. Ho entenc i, fins i tot, ho celebro perquè quan una cosa es consumeix massivament, la unanimitat no m’entusiasma. A mi m’agrada que aflori l’esperit crític, que cadascú de nosaltres abordi les coses amb una mirada pròpia, única, personal i intransferible. En aquest cas, cap a la pel·lícula i, sobretot, cap al fenomen col·lectiu que ha disparat el film de la Carla Simón després de rebre l’Os d’Or a la Berlinale, el màxim guardó del cinema europeu.
De tota manera, jo no hi estic d’acord, que amb Alcarràs “no n’hi ha per tant!”. Perquè sí que n’hi ha per tant. N’hi ha per tant i més. Perquè Alcarràs és una pel·liculassa d’una directorassa. Perquè Alcarràs és l’ahir, l’avui i el demà. Alcarràs és l’amor per un ofici que et fa feliç però que alhora et complica la vida. Perquè Alcarràs és la terra que estimem i la llar feliç. I les olors d’infantesa. Alcarràs és l’avi i l’àvia. I el pou profund de les seves històries. Alcarràs és els pares i els germans. I els cosins. I els tiets. I els estius eterns. I els jocs i la brasa a taula. Alcarràs són les orelles dels petits, que tot ho senten. I les festes majors. I l’alegria i la tristesa. La felicitat i la infelicitat. I la innocència. I la traïció. I és un tractor. I centenars de presseguers. I una figuera. I una vaca, un porró de vi i un crit de ràbia: l’implacable cagumdéu permanent d’en Quimet, un dels protagonistes.
L’ESSÈNCIA DEL QUE FEM
Alcarràs és l’essència del que fem i volem fer. I la lluita contra aquest món de merda que devora la seva pròpia ànima. Alcarràs és casa teva. I casa meva. Alcarràs és el fracàs i l’esperança. Les pors, el dol i una llàgrima. Alcarràs és la maria i el panís. El cap i l’estómac. És l’aigua i el fang. Alcarràs ets tu i soc jo. I és tot el que som i tot allò pel qual haurem de lluitar si no volem perdre. I, de debò, si encara no heu anat a veure la pel·lícula, aneu-hi. I celebrem plegats que el cinema català i en català ha guanyat la Champions.