Ja n’hi ha prou, del col·lapse de cada dia
Els conductors que van a Barcelona per la C-17 i la C-33 i els que es mouen per l’AP-7 a la comarca perden un dia i mig en retencions cada any. És un dia i mig que perden d’estar a casa, que perden de ser productius a la feina o als estudis. És un dia i mig que fan guanyar a l’escalfament global del planeta amb contaminació, que juga en contra de la sanitat pública perquè són nervis i estrès. Les dades de l’estudi Evolució de la congestió als corredors viaris d’accés a la ciutat de Barcelona que ha fet el RACC són inapel·lables, encara que malauradament siguin el pa nostre de cada dia per a milers de conductors del Vallès Oriental.
La lenta sortida de la crisi econòmica ha tornat a posar més vehicles a les vies. Amb més activitat econòmica, les carreteres i autopistes demostren que estan fetes de dur asfalt i no pas de goma, que no és gaire bon negoci trinxar el territori amb més carrils i que la mobilitat entre la capital i la segona corona metropolitana necessita inversions urgents en transport públic. Les dades actuals han empitjorat les que hi havia el 2016: hi ha més trànsit que passa per l’AP-7 (de 107.521 a 135.635 vehicles diaris), per la C-33 (de 57.666 a 89.217) i per la C-17 (de 53.172 a 70.428), segons les dades del Departament de Territori i Sostenibilitat. Només aquestes xifres ja haurien de cridar a l’alarma dels responsables polítics i els agents econòmics, patronals i sindicats.
S’arrosseguen els diagnòstics decebedors al llarg de les dècades igual que les propostes de solució que, a la fi, no són altra que aconseguir que els vehicles privats no surtin de l’aparcament per desplaçaments curts i mitjans en benefici del transport públic, que el tren i l’autobús es converteixin en la primera opció de transport a Barcelona. És clar que, per això, cal desdoblar la línia R3 de Rodalies; és clar que, per això, cal connectar per tren el Vallès Oriental i l’Occidental; és clar que, per això, cal un servei de Rodalies eficient i modern. Les solucions, però, no arriben i, el que és més trist, es perden en laberints burocràtics. Arribarà el dia que la ciutadania s’afartarà i potser ja serà massa tard.