Durant 13 anys he estat callada, durant 13 anys molta gent ha estat víctima d’abusos sexuals, però us diré una cosa: ara és el nostre moment

Aquestes paraules les vaig escriure per agrair a EL 9 NOU que em nominés per al premi Vallesana de l’Any i perquè també volia agrair a tota la gent que m’havia votat en el procés de selecció i que ha volgut donar veu al meu activisme. De debò que us ho agraeixo a tots els que m’heu reconegut.

Una de les frases que em va dir la persona que va abusar de mi quan era petita va ser: “No diguis res a ningú… Serà el nostre secret.” Avui, puc assegurar que trencar el silenci ha estat la millor decisió que ho pogut prendre. Mira on soc i mira on ets tu.

Cada vegada que ho explico em sento més i més empoderada. Ara soc aquí per parlar de totes les mentides, de totes les manipulacions que han patit i pateixen molts menors, supervivents d’abusos, i també les seves famílies. Soc aquí per donar veu i agrair a totes les dones i els homes que han remogut tot el seu passat per enviar-me escrits que diuen: “Jo també he estat abusat o abusada.” Hi ha tantes històries silenciades… Però això no està impedint que la gent vulgui donar justícia al seu passat.

L’abús infantil no entén de races, de religió o d’estatuts econòmic. És una problemàtica que ens afecta a tots per igual. Però sí que hi ha un detall que voldria puntualitzar. Quan ets una dona i negra immediatament veus com les portes dels prejudicis s’obren davant teu, tot i que això no hagi impedit que avui estigui manifestant que encara falta molta feina a fer, que els joves racialitzats necessitem que se’ns reconegui en tots els àmbits.

Per a mi, el gran referent és la meva família, els meus pares. Van venir fa 30 anys a Catalunya i quan van arribar portaven una maleta plena de somnis. Volien una vida millor per a nosaltres.

Quan vaig trencar el silenci, sabeu què va dir el meu pare? “Mira, Carmeta, imagina’t que hi ha un forat sota terra… Doncs tot el que acabes de dir… ho enterrarem i ho taparem perquè ja no surti més…” Tres anys després, el meu pare ha entès que la millor manera de curar les meves ferides és parlant. Gràcies, papa, per ser al meu costat.

I m’agradaria compartir amb vosaltres l’últim fragment de la carta que vaig escriure i llegir a tota la família per dir-los que havia estat abusada: “A partir d’avui, no vull cares tristes. Vull un demà ple d’esperança, ple d’alegria, ple de paraules, per fer desaparèixer el silenci. Avui és un gran dia per a la humanitat perquè una personeta com jo ha estat capaç de destrossar el Monstre, el Mal, la Incoherència. Vull poder ajudar la gent que ha passat pel mateix, perquè sé que cada vegada serem més valents, cada vegada ens unirem més gent. Això acaba de començar. Haig de fer que algun dia hi hagi un món millor, un món en què les dones serem lliures d’escollir, que els nens podran sentir-se segurs, que una persona no serà diferent perquè és d’un color de pell diferent, perquè estimar una persona del mateix sexe sigui quelcom igual de bonic, no pas un delicte. Perquè per canviar tot això hem de parlar i deixar la por a un costat. Jo ja hi soc, al barco, voleu acompanyar-me?”

El premi Vallesana de l’Any el vull dedicar a la meva família, a tots els supervivents d’abusos sexuals i, sobretot, a dues persones en concret. A la meva iaia Enriqueta i a una personeta que no va poder ser a la gala de lliurament del premi, el meu germà petit Sankoun. De petit al meu germà li van diagnosticar autisme i a causa d’això no pot parlar. Mai no ha dit ni una paraula. Ell també va patir abusos sexuals i de petita vaig voler salvar-lo més d’un cop. La meva lluita va dedicada a ell.

Durant 13 anys he estat callada, durant 13 anys molta gent ha estat víctima d’abusos sexuals, però us diré una cosa: ara és el nostre moment. Ja no callarem més! Pederastes, escolteu-ho bé: ja-no-ca-lla-rem-més!