Catalunya ha perdut l’últim bisbe jubanyista. Granollers ha perdut el seu fill més il·lustre

Podria començar aquest article moltes vegades i cap m’agradaria. El director d’EL 9 NOU em demana unes ratlles sobre en Jaume Traserra. Escriure avui, 24 hores després del seu comiat, qualsevol cosa sobre ell és del tot inútil si la pretensió és ajudar a comprendre la polièdrica figura d’un home de dimensions poc habituals. Tinc el compromís amb mi mateix de fer-ho algun dia amb serenor, però no pas avui. Ja avanço que no em referiré a cap qüestió personal que el pogués incomodar. Mai no va voler que es parlés d’ell i molt menys de forma elogiosa. “Virtuts? No en tinc jo d’això”, ressaltava amb autoritat. No m’hi referiré, doncs. Només els explicaré vivències personals desendreçades que poden donar a entendre alguns trets determinants de la seva personalitat i de la seva manera d’encaixar al món. Devia córrer l’any 1995. El doctor Traserra era bisbe auxiliar de Barcelona. Als meus 15 anys poden pensar que poques coses sabia sobre l’Església i molt menys sobre l’episcopat i tot allò que representava. Ell era un home humanament poderós. La seva conversa era tan provocadora intel·lectualment com piadosa. Jo no sabia que aquell era l’home que em guiaria durant els pròxims 30 anys de la meva vida i estic convençut que ell tampoc. Honestament, em sentia –i em continuo sentint– un gran privilegiat per haver pogut compartir tantes estones de conversa amb ell aprenent sobre disciplines d’allò més diferents. Des de l’arquitectura civil contemporània fins a la música noucentista, passant per la literatura alemanya del XIX. Sempre he pensat que ho sabia tot. O gairebé. És complicat explicar coses que ajudin a comprendre la cosmovisió d’una personalitat tan complexa i per això no m’estendré. Només tres anècdotes. La primera la posava en boca del cardenal de Sevilla: “Els problemes?, veure’ls venir, deixar-los passar i, si se’t pixen a sobre, dir que ha plogut una mica.” La segona sobre el seu referent de vida, el cardenal Narcís Jubany, de qui va ser home de confiança durant gairebé tot el seu pontificat a Barcelona: “Quan no sàpigues què fer, pensa què faria el doctor Jubany.” I la tercera, sobre allò que em deia dijous al matí poques hores abans de morir: “La vida és molt curta, però val la pena viure-la.” El doctor Traserra va ser, per sobre de tot, un vitalista. Un home jovial, humil, culte i divertit, que només es va envoltar de qui ell mateix va decidir. Va auxiliar pobres i afligits i va rebutjar sense miraments qualsevol afalac propi del porprat episcopal. Catalunya ha perdut l’últim bisbe jubanyista. Granollers ha perdut el seu fill més il·lustre. El consistori caldrà que decideixi quin serà el carrer que portarà el seu nom.