Ens aniria molt bé tenir-ne més com ell, perquè costa de trobar persones tan generoses

Si el nostre país tingués més persones com ell, tot aniria millor. He posat l’adjectiu lleroní davant el nom i cognoms d’en Jaume Garriga Parés. No és per casualitat, sinó per destacar que ell se’n sentia molt, del seu poble, i l’estimava.

Ens aniria molt bé tenir-ne més com ell, perquè costa de trobar persones tan immensament generoses. A Llerona estem de dol per la seva pèrdua. Era un home apreciat, estimat i sempre compromès amb el civisme i el teixit social. En Jaume, un dels germans Garriga, els dels Envelats, com se’ls coneixia, perquè l’empresa familiar havia fet envelats pràcticament a totes les festes majors arreu de Catalunya.

Ell, però, es dedicà al món del comerç des de jove i fou durant molts anys un alt executiu d’una multinacional. No ho hauríeu dit mai, perquè malgrat tanta responsabilitat econòmica i social, era l’home més senzill, humil i planer. Mai no va tenir fums, ni fou d’aparentar o marcar distàncies. Ell era justament tot el contrari, proper a tothom, fi i educat en el tracte. Sempre afable. Transmetia calma i saviesa, un home intel·ligent i humà.

Estimava la seva família com ningú, era un gran pare, un bon marit, un avi immens d’aquells que sempre es troben a faltar i alhora un bon veí per a tothom. Viatjar i conèixer altres cultures i maneres de fer l’entusiasmava. Segurament va reforçar el seu caràcter obert i tolerant.

A banda de l’excel·lència humana, el que m’agradaria destacar d’en Jaume és que, per damunt de tot, era un activista de la cultura i de l’art. Durant molts anys va ser el cap visible i l’ànima del teatre que es feia al Casal Parroquial. Quanta canalla de Llerona, de les Franqueses i de Granollers havia participat en els famosos xous juvenils del Casal! Encara els recordem gratament, com tantes obres de teatre. Darrere hi havia la seva dedicació. Sempre promotor de múltiples activitats, les exposicions de menjars i de fotografies, les festes majors, les marxes populars, activitats cíviques i valuoses com la recuperació de les fonts de Llerona. El Consell del Poble. Sempre hi era, sempre s’hi podia comptar.

Home polifacètic, la seva estima per les plantes, els seus rams de flors exaltaven el bon gust i la bellesa. Més d’una parella, en el seu casament i en altres esdeveniments, li demanaven si voldria fer la decoració floral. I mai no tenia un no per a ningú. Ara, aquests darrers anys, la pintura li va fer encara més harmoniosa la vessant artística que portava a l’ànima. Els quadres que ens queden són un altre testimoni de la seva humanitat.

Després de caminar i fer excursions durant anys amb la colla d’amics Anar Marxant, ara solia passejar pel parc del Falgar, que li tenia el cor robat. I es lamentava quan no el veia prou cuidat essent, com deia, una meravella. Estimava la natura i sabia de primera mà el que va costar al seu dia que el parc arribés a port, perquè ell hi era al davant, compromès com sempre, amb tot allò que suposés una millora. Per tot això i tantes altres coses, la gent de Llerona i els que hem tingut la sort de conèixer-lo li tenim tanta estima!

Acabo com he començat: si el nostre petit país tingués més persones com en Jaume Garriga Parés seria més gran en tots els sentits. De fet, si el nostre petit país encara resisteix i malda per ser lliure i culte, és perquè els jaumes anònims són sempre l’esperança que el fa tirar endavant. Gràcies, Jaume, per tanta generositat. Ha estat un plaer, no t’oblidarem.