Jaume Maspons (1955-2001), mestre de català i periodista

Dimarts a la tarda, cafè a El Mirallet. Aquesta secció del Vet aquí! llisca cap al final de la seva singladura i vull complir amb el compromís de dedicar un perfil a en Jaume Maspons i Safont (Granollers, 1955 – Múrcia, 2001), mestre de català i periodista que va morir en accident de trànsit. Faig el cafè amb la seva dona, Rosa Pocurull i Esclusa, que m’ajuda a fer un recorregut de qui va ser –insisteix– “un pare excepcional i un gran company de viatge”. Vaig conèixer en Jaume el 1989, amb l’arribada d’EL 9 NOU al Vallès Oriental. En Jaume va arrencar com a periodista juntament amb un grup de periodistes joves, entre els quals Mercè Cabanas, Josep Mas, Xavier Salvador, Joan Carles Arredondo, Teresa Terradas, Lluís Esteban, Natàlia Vinyets, Montse Tejera i Ramon Ferrandis. Aquest inici va coincidir amb la meva arribada, si fa o no fa, a Revista del Vallès, publicació a les antípodes del pensament d’en Jaume. Darrere les rodes de premsa, coincidíem sovint al Museu de Granollers, a les sales d’exposicions, al Cercle Cultural, al Teatre Ponent... M’obligava a esmerçar-me al màxim perquè les seves cròniques deixaven ben clar que, a més de ser un bon mestre de català, era també un mestre del periodisme. En Josep Mas, director d’EL 9 NOU aquells anys, explica: “En Jaume era un periodista complet. Quan li encarregaves una crònica, sempre arribava amb una peça ben feta, rodona. Tenia curiositat i una formació àmplia i sòlida, sabia escriure i ho feia amb un estil propi que deixava empremta. Al diari, va ser cap de la secció d’Esports i no seguia les rutines habituals. Els esports minoritaris o rars tenien sempre alguna nota a EL 9 NOU: l’esport femení –parlem dels anys 90–, el bàdminton, el càsting, la societat pajaril, la petanca... Li agradava aprofundir en l’àmbit social de l’esport.” Més tard va passar per altres seccions del periòdic, recorda Mas: “A Cultura i al Calaix va ampliar les seves aportacions. Li interessaven molt i tenia una gran sensibilitat. Durant un temps també es va responsabilitzar de coordinar El Renou, unes pàgines d’humor des d’on, amb ironia, sarcasme i un cert surrealisme repassava l’actualitat de la comarca. La seva mà també es notava a la secció de Cromos de la contraportada.” Malauradament, en Jaume va morir el juliol de 2001 quan https://acgranollers.cat/associacio-cultural/qui-somtornava amb cotxe d’un viatge de vacances pel Marroc. La seva mort a 45 anys va ser molt sentida. El periodisme comarcal va perdre una de les seves millors firmes. Conscients del seu llegat, EL 9 NOU, La Gralla i l’Associació Cultural van fundar el Premi d’humor i sàtira Jaume Maspons i Safont. També van crear el Premi periodístic Gual Permanent en record de la revista anònima i satírica el Gual Permanent, que es va editar entre 1983 i 1987. Mentre que la participació dels desapareguts Miquel Blancher i Vicenç Sáez de Tejada en aquesta revista es dona per segura, hi ha uns quants noms més –entre els quals el d’en Jaume– que formen part del grup dels possibles. Els anys 1984 i 1986 Maspons i Blancher també van organitzar les vetllades poètiques Círcol Bonaventura Carles Aribau. Abans de dedicar-se a la premsa, en Jaume, natural de Santa Eulàlia de Ronçana i fill d’una família de sis germans, va ser, amb Pep Margenat i Jordi Valls, un dels primers mestres de català d’Òmnium del Vallès Oriental. Durant molts anys va fer classes a l’Escola Pereanton. Els primers estudis els va rebre amb les monges Carmelites i va continuar després a l’Escola Pia i a l’Institut Roser Pujadas, on el 1971 va conèixer la Rosa Pocurull. S’hi van casar el 1975. Tots dos van formar part dels moviments estudiantils de l’època i tots dos van militar al PSAN. Van viure a Canovelles uns anys amb els seus fills Roger i Bernat, pares de l’Otger, de 7 anys; del Guim, de 5, i del Riu, de 3. Sempre crític, en Jaume va participar en els Versots, a l’Olla dels Pobres i a Ràdio Granollers, on feia un programa amb Miquel Colomer. Apassionat del flamenc, li agradava la natura, caminar i esquiar. Bon lector, comptava amb una gran biblioteca. Al recordatori de la seva mort, hi ha els versos d’uns dels seus poetes preferits, Carles Sindreu: “Jo sóc home d’aplecs i de caceres, / de costellada i porró blau. / Em plauen els camins entre falgueres / i les escopetades a l’afrau. / I quan la nit serenament s’acosta, / una companya vull ben a prop meu / que faci olor de pins i olor de brosta / i tingui al cap dels dits un poc de neu.” Vet aquí, Jaume, que m’ha agradat tornar a parlar amb tu.

Jaume Maspons (1955-2001), mestre de català i periodista

Bon humanista, bona persona