Jaume Sañé ens ha deixat massa aviat, a 62 anys, però ens deixa un llegat immens

El naturalista Jaume Sañé, en una de les basses del Soler de l'Espina, a Balenyà, el 2021 / foto: Miquel Erra L’abril del 1990 vam anar a Poo de Llanes, a Astúries, amb un equip del programa Actual, de TV3, per fer un reportatge sobre la situació de l’os bru a la Serralada Cantàbrica. Vam contactar amb el Fons per a la Protecció dels Animals Salvatges (FAPAS) i allà ens va atendre en Roberto Hartasánchez, un dels responsables de l’associació, que tenia relació amb un amic meu de Taradell, en Jaume Sañé. Divendres, de forma sobtada, en Jaume ens va deixar, d’estada a Alaska (els EUA) per motius de feina. Uns mesos abans d’anar a fer aquell reportatge –encara corria l’any 1989–, uns caçadors furtius havien mort a Astúries una ossa que tenia dos cadells, femelles, que van anar a parar clandestinament, primer a Tineo i després a Cangas de Narcea. Des d’allà una persona va contactar amb el FAPAS i d’aquesta forma l’associació se’n va fer càrrec, i les van batejar amb el nom de Paca i Tola. Inicialment, les van instal·lar en una gàbia al jardí de la casa de l’entitat protectora –un antic palauet propietat de la família d’en Roberto, que l’havia cedit–, on les dues osses es van convertir en objecte d’una àmplia atenció mediàtica. Però quan els dos animals van començar a créixer, ja ben avançat el 1990, l’espai es va fer insuficient i van contactar amb en Jaume, que al seu poble de Taradell i amb una colla d’amics havien creat l’associació Biorama, dedicada a la divulgació de la natura i la vida animal. Gràcies a un acord amb el propietari d’una finca, Biorama va habilitar un espai natural on hi van començar a arribar animals salvatges autòctons, alguns amb dificultats per accidents o malalties, i ben aviat aquest centre es va convertir en un punt de referència pel que fa a l’educació ambiental. Davant de la sol·licitud d’ajuda dels amics asturians, en Jaume no va dubtar a oferir Biorama per acollir, de forma temporal, les dues osses, que començaven a créixer i havien deixat de ser aquells petits animalons inofensius, i es corria el perill que hi hagués algun accident no desitjat. En conseqüència, es va habilitar un tancat i, un cop enllestit, es va fer el trasllat des del Principat asturià a Catalunya. Quan això va passar, hi vam anar amb un equip de TV3 per fer la cobertura per als Telenotícies. Paca i Tola van començar a gaudir d’un espai amb unes millors condicions, descartada des d’un bon principi la seva reintroducció al medi natural perquè, un cop humanitzats, aquests animals ja no es podien valdre per si mateixos mai més. Va sorgir un problema, però, perquè a l’Ajuntament de la vila osonenca hi havia qui, començant per l’alcalde, no veien amb bons ulls aquella iniciativa. Des del 1988 havia entrat en vigència la Llei de Protecció dels Animals, que, entre altres coses, preveia que per disposar d’instal·lacions amb aquesta mena d’animals calia un permís especial, sota la denominació oficial de Declaració de nucli zoològic. La negativa d’en Jaume i dels companys de Biorama a acatar els requeriments de les autoritats, mentre no hi hagués garanties que les dues osses tindrien una bona destinació final, va provocar una denúncia que va acabar amb la detenció d’en Jaume, a Vic. El matí següent, estant a la redacció de TV3, a Sant Joan Despí, em van trucar des dels jutjats de Vic i em van passar en Jaume, que em va demanar si podia pujar a declarar a favor seu. En una hora vaig ser allà i al jutge li vaig contestar tot el que em va demanar. A les poques hores, en Jaume era lliure i no recordo bé si el van amonestar, el van multar o, directament, es van retirar tots els càrrecs contra ell. Ara, Biorama va quedar sentenciada. Aquell episodi va estrènyer una mica més la nostra amistat i de tornada de la Val d’Aran, quan TV3 va posar en marxa la seva delegació, vam recuperar el contacte i amb els seus reportatges va arribar a col·laborar a l’espai El Medi Ambient i més tard a Biodiversitat, tots dos patrocinats per Gas Natural. La trajectòria professional d’en Jaume es va continuar expandint, a més mitjans de comunicació, amb més programes de televisió i amb multitud de llibres divulgatius sobre la seva gran passió. Quan va poder, amb la Marta, la seva companya des dels inicis de tot, es van instal·lar amb les filles en una finca del Moianès, a prop de Collsuspina, en una casa de pagès convertida en un santuari dual dedicat a la vida, amb totes les obligacions d’una família qualsevol, i a l’estudi i divulgació de la natura. Apassionat dels viatges, ens ha deixat massa aviat, a 62 anys, en una terra tan inhòspita com bella. Ens deixa un llegat immens i amb el seu estil s’ha convertit un dels millors divulgadors catalans de la natura, amb personatges de la talla de Ramon Folch o Martí Boada.

Jaume Sañé ens ha deixat massa aviat, a 62 anys, però ens deixa un llegat immens

Un dels millors divulgadors de la natura