El Trópico era una nafra per a les dones, només el podien tolerar aquelles que el coneixien bé

Va comparèixer al despatx de Zeleste una xafogosa tarda de 1977, duia a la mà un pòster promocional que va desenrotllar curosament com si fos un valuós pergamí amb aquells dits gruixuts que s’adeien a la seva humanitat. “Mireu!”, el mostrà satisfet. El Víctor, el Vicenç i jo vam alçar la vista a l’uníson per tafanejar el disseny. Al cartell, tot ell de color ocre, s’hi representava una moneda amb la carassa perfilada de l’artista, circumdada per la llegenda: “La Voss por la G. de Dios. 1977.” Talment com un èmul simpàtic d’aquelles monedes de duro dels temps de Franco –que havia palmat dos anys abans– amb l’efígie del dictador i la frase original: “Francisco Franco Caudillo de España por la G. de Dios.” El pòster i la sortida del primer LP anunciaven l’adveniment del cantant melòdic Jordi Farràs, emparat sota el caribeny pseudònim de La Voss del Trópico, a major glòria del continent que va encunyar salsa, bolero i txa-txa-txà. Idíl·lics paradisos caribenys on hagués volgut perdre’s, per moltes raons de pes, i és que en aquells verals inventaren el cuba libre, el combinat que tant apreciava. El radiofonista de Catalunya Ràdio Jordi Vendrell n’era el promotor i nosaltres, els de Zeleste, els seus mànagers. Gràcies als arranjaments de Joan Albert Amargós, el vinil conjugava sàviament el so de música urbana amb poemes de Joan Salvat-Papasseit que, interpretats amb la veu greu –què dic greu, gravíssima– del vocalista, eren de fàcil digestió. El Trópico insistia a fer-nos creure que, anys ha, havia tocat la verra al Jamboree de la plaça Reial de Barcelona, extrem aquest que mai no li discutíem perquè així l’home s’anava enfilant i t’explicava que amb el seu contrabaix havia acompanyat a Joséphine Baker, a qui sovint gastava bromes; la més bèstia de totes va ser pixar-se-li a les sabates de taló que la cantant guardava al camerino i només es posava per sortir a l’escenari. El Trópico –ras i curt– era una nafra per a les dones, només el podien tolerar aquelles que el coneixien bé i encara gràcies. Això sí, el seu club de fans, als seus concerts, corejava a l’uníson l’eslògan: “Trópico al poder!”; que si Bacus va ser un déu perquè el Trópico no podia ser un president? Alguns cops solia anar al carrer dels Ases, del barceloní Barri Gòtic, on la Lola hi tenia el seu petit bar, sempre curull de gent del món de la faràndula. Entrar al local i veure la Lola darrere del mostrador –una dona estupenda– desfermava la libido del Trópico, que bramava: “Lola, estàs filet!” Una vegada que el Victor Jou va presenciar l’escena, li va dir: “Trópico, almenys treu-te aquesta americana –duia una americana de ratlles–, que sembles un tractant de bestiar!” QUÍMIC DE DIA, CANTANT DE NIT Jordi Farràs i Clusella (Barcelona, 1946-2000) era químic de professió i bo i entrat el capvespre –sense contemplacions– es transformava: de Farràs a Trópico. Com en la dualitat de l’esser humà on orbita el personatge que es debat a la novel·la de R. L. Stevenson, un títol ad hoc que m’ha vingut de perles per titular l’article. A partir d’aquí, anècdotes impagables, tips de riure i també –és de justícia dir-ho– algun fart de patir quan li venia pànic escènic. En una actuació, des del backstage –espai que ell n’hi deia “les primeres de ring”– amb el Jaume Josa, que aleshores era director del servei de publicacions del CSIC, flipàvem veient les evolucions del cantant, donant-ho tot a l’escenari, fins que es va entrebancar amb un cable i va caure estès com un sac de patates. El públic el xiulava i el Josa em va dir: “No entenc per què el xiulen, també cau el Johnny Rotten i, en canvi, l’aplaudeixen”. “Home –li vaig rebatre–, és que la caiguda del Trópico s’assembla més a la d’un jubilat xaruc.” [caption id="attachment_259512" align="aligncenter" width="264"] D'esquerra a dreta, Agustí Fernández, Rafael Moll, el Trópico, Josep Maria Bardagí i Sisa[/caption] El Trópico amb Josep Cassart Dotat d’una sàvia ironia, el Trópico va ser un dels col·laboradors, junt amb el Sisa, Gato Pérez i Manel Joseph, d’aquella primigènia orquestra, parida al si del Zeleste, com si es tractés d’una broma: l’Orquestra Plateria. Alguns dels seus companys de viatge i amics de l’ànima –entre els quals m’hi compto–, Flavià, Josa, Llimós... destacaven d’ell una cosa que de seguida es feia evident, i és que darrere del posat canalla i bast, s’hi parapetava un cor tan sensible com inaccessible, que únicament mostrava als més propers. Amb una gens disfressada tristor, la seva volença tenia un nom, un amor fallit que ja va néixer sense cap possibilitat i que seria una llosa a l’ànima de l’artista, un insuperable desamor. “[...] Aurora, però si et teu camí has trobat, / a l’haver-te enamorat, / aprofitat que no es tard, Aurora” (del disc Les gavines de la Farga). L’escriptor Ramon Barnils, en el segon disc de l’artista, musicat per Jordi Sabatés, Les gavines de la Farga (1979), subratllava: “[...] Vint anys fent música, d’una classe i de l’altra “la música que pensa”, com deia el romàntic clàssic... Jordi Farràs, tant treballat per les musiques, tan vell en l’ofici, presenta una característica que de moment torna a ser rara: coneix els clàssics de la poesia. Se sap de memòria metres i més metres de versos. Pot passar hores recitant un darrere l’altre els versos més dignes dels poetes dignes d’aquest nom.” I concloïa: “[...] El personatge Voss ha representat per a Jordi Farràs una manera més de donar sortida a la pressió, musical i vital, que el domina.” Un Trópico enjogassat, que motejava tothom i ens hi conformàvem; començant pel primer, que ja no s’hagués pogut queixar, el traspassat Salvat-Papasseit a qui li deia “Papasastres”; als pianistes i compositors Joan Albert Amargós, “el mestre Amargures”; a Jordi Sabatés, “Espardenyes”; a Francesc Burrull, “Nasseres”; als guitarristes Saki Guillem, “Trapella” i a Feliu Gasull, “angelet de Déu”; a la cantant transsexual Samantha, “el pollastrot”; a l’empresari i promotor Víctor Jou, “el Joguines”; al mànager Vicenç Dorsé, “Dorsátil”, i jo mateix era “el Poeta”. UN SUCÓS ANECDOTARI El Trópico sentia una manifesta aversió pels picoletos i m’explicava que a Ribes de Fresser, on hi tenia la seva segona residència, hi van destinar un suboficial oriünd de la província de Huelva, el brigada Ramírez. Per integrar-se a la complicada gent del Ripollès, el Ramírez sovintejava la barra del Casino, on hi va conèixer el Trópico. Semblava mostrar un cert interès per aprendre català i el Trópico li va dir que li ensenyaria el vocabulari bàsic: “Primer de tot, els catalans del Ripollès no diem mai sí, que diem: “Hi tanc!” I el pobre Ramíres, a qui també va catalanitzar el cognom, participant a les tertúlies sense entendre gaire res, quan ja anava cuit, afirmava a tort i a dret: “Hi tanc, hi tanc”, refermant d’aquesta manera que els carros de combat existeixen. En una altra ocasió, anant amb cotxe de Ribes a Queralbs, amb el Manel Joseph, el cantant que duria les regnes de la Plateria, una nit d’intensa pluja. Des del voral algú els fa senyals perquè s’aturin. El Trópico deté el vehicle i s’acosta la parella de la Guàrdia Civil, coberts amb els seus capots que no donaven abast del diluvi que queia, xops com ànecs. –Buenas noches –el saluden–, ¿va para Queralbs...? ¿Puede llevarnos? I el Trópico: –¿Es obligasión? –No, no, claro, caballero. –Entonses, no! Va posar primera i els va deixar plantats. Una de les anècdotes sonades me la va explicar el pianista Lucky Guri, viscuda per ell mateix a la barra del Zeleste, un lloc estratègic des d’on es podia veure qui entrava al local. El Trópico, cubata a la mà, veu entrar el Sisa, que durant un temps havia desertat a Madrid on va actuar amb l’àlies de Ricardo Solfa, cantant en castellà, fet pel que va ser durament criticat. El Sisa havia tornat a Barcelona només per operar-se d’urgència de la vista, a la clínica Barraquer. El Trópico, sense miraments li va engaltar: “Nano, la teva malaltia ens sap molt greu a tots els d’aquí. Ja sabem que has tingut un despreniment de barretina.” El Trópico, juntament amb el Gato Pérez, van protagonitzar al Jamboree l’espectacle Las horas tronadas (1982), any en què també gravaria l’LP Capablanca, en honor a l’escaquista cubà dels anys 20, José Raul Capablanca Graupera. I els anys 1996 i 1999 amb els arranjaments del pianista Francesc Burrull, els LP No son... boleros i Un poema de amor. Com aquell qui tem la factura que un dia o altre et passa l’alcohol, el Trópico deixava aquesta nota al peu, a la coberta de l’àlbum No son... boleros: “Grabado en directo durante la primavera de 1995, en los Estudios KS de Barcelona, bajo los efectos del agua mineral sin gas.” El Josa em va explicar que el Trópico, moments abans d’entrar al quiròfan una primera vegada, per ser intervingut a cor obert, li havia deixat aquest missatge de veu: “¡Maestro, estoy a punto de saltar al ruedo! ¡Que Dios reparta suerte!” Jordi Farràs, La Voss del Trópico, va morir sobtadament, però al carrer; acabava de sortir d’un hotel on havia passat l’última farra –ole tu!–. L’afecció cardiovascular se’l va endur a 54 anys. Va ser enterrat a Moià, d’on era originària la seva família (Cementiri municipal, nínxol 12, sector J). La localització –post mortem– de l’artista me l’agrairà el seu ex-club de fans. A ell, li agradaven els clavellets vermells.

El Trópico era una nafra per a les dones, només el podien tolerar aquelles que el coneixien bé

Jekyll i Hyde