“Jo pels meus nets…”
Quan algú és avi o àvia, ens venen al cap tendreses i rialles d’infant, la il·lusió de tornar a tenir una criatura als braços. El felicitem perquè pensem que el nou estat contribuirà a alegrar-li la vellesa. La literatura ens ha posat a l’abast llibres com Diari d’una àvia d’estiu. El temps que passa (Planeta, 2004) de la Rosa Regàs, que ens narra com al mes de juliol aplegava els seus nets durant tot el mes a la casa de Llofriu. També tenim el llibre La revolta dels avis (Edicions 62, 2005) de l’Ignasi Riera, en el qual, amb molt sentit de l’humor i posant-se la bena abans de la ferida, preveu les maneres de no quedar absorbit per la seva futura, nova i il·lusionant tasca d’avi. Resumint, que cap dels dos no vol ser com l’avi de la Heidi, avi a tota hora, pujant els fills dels seus fills.
Aquesta visió amable i un punt reivindicativa que Regàs i Riera fan de l’experiència de fer d’avis i àvies pot ser realista en alguns casos. En molts d’altres, gens ni mica. És ben sabut que la crisi econòmica iniciada el 2008 va dur força famílies amb criatures a tornar a casa dels pares, i això va desfer la visió idíl·lica de la funció dels avis, que han passat a ser, almenys durant una bona temporada, no sols els qui els acullen sota el seu sostre, sinó els qui els proveeixen en les seves necessitats tot fent miracles amb la pensió. És probable que amb el daltabaix econòmic postpandèmia que es preveu, aquestes situacions es tornin a repetir. Situacions que se solen dur en silenci i a cada casa se sap el que hi ha quan es tanca la porta, però no cal gaire imaginació per intuir que no deu ser fàcil ni per a uns ni per a altres, malgrat tot l’amor que s’hi vulgui posar. Perquè això sí que ho sentirem si parlem amb gent gran: “Jo pels meus nets faig el que calgui.” Sense casa a Llofriu ni muntanyes suïsses ni restriccions mentals per evitar ser engolits per la situació.
GENT GRAN A LA PORTA DE LES ESCOLES
Quan la vida va bé, és fàcil ser avi o iaia de manual i fer honor als tòpics amables sobre la relació amb els nets. Però… i quan la vida no s’encarrila com caldria? Dono per suposada la intensa tendresa que avis i iaies sentim pels nets i netes. Ara bé, les casuístiques en la relació que tenim amb ells poden ser molt variades. A les portes d’escoles bressol i centres de Primària hi sovinteja la gent gran esperant per recollir les criatures perquè, si els dos pares treballen, cal anar-les a buscar i fer-los el dinar. Aconseguir beques menjador és possible, però no sempre és fàcil. Els barems i els requisits poden fer que, malgrat tenir sous precaris i una economia molt ajustada, aquella família no sigui considerada apta per obtenir la beca –perquè sempre n’hi ha una de pitjor, això és cert–. Els suplents, doncs, solen ser els avis, una xarxa familiar que s’activa de seguida.
Els esmentats són casos freqüents, però no pas els més greus. Perquè hi ha infants que poden patir un càncer, o tenir un trastorn de l’espectre autista, o patir un assetjament brutal a l’escola, o tenir alguna dificultat sensorial, o una malaltia rara, o una pluridiscapacitat, o un trastorn mental en la primera adolescència. Aleshores el mite idealitzat es desfà: els avis i àvies que ens hi trobem augmentem la dedicació en temps i, si cal, en economia; també la compassió i l’acompanyament familiar. Sovint suplim funcions que haurien d’oferir els serveis socials o la sanitat pública, per ajudar els nostres fills a viure amb menys pes la càrrega que suposa aquella dificultat. Quan es parla de retallar pensions, el debat hauria de tenir en compte aquestes circumstàncies en què força famílies es troben. En tot cas, caldria establir prou recursos públics per resoldre o almenys acompanyar les problemàtiques familiars que es deriven d’aquestes situacions, tenint en compte tot el cercle que envolta el nen o nena afectat.
En primer lloc, cal acompanyar els pares, visquin junts o separats. Però si els avis, els germans grans o els tiets passen moltes hores amb aquell infant o adolescent que pateix, també haurien de ser tinguts en compte. Per dos motius: el primer és el de remar tota la família en la mateixa direcció. El cercle més pròxim hauria d’estar aconsellat i saber com ha de tractar l’infant o l’adolescent. Això, malauradament, observo que només es dona quan s’acudeix a un servei privat. Crec que el mateix que es veu com a lògic i necessari quan es fa pagant, també ho hauria de ser des de la xarxa pública. El segon motiu és que el metge o terapeuta es fa més càrrec de l’entorn real, de com són unes persones que també incideixen en els seus pacients i, sovint, hi tenen un gran ascendent, per tant, ell pot encarrilar millor els passos a seguir.
Avis i àvies no hem pas de prendre decisions, això correspon als pares. Però és necessari que se’ns reconegui el paper que tenim i se’ns doni suport. Sé que no és fàcil el que reivindico, perquè la xarxa de salut pública, tot i tenir bons professionals, té pocs recursos i de vegades sembla que ja és prou difícil atendre amb assiduïtat els infants o adolescents. Però tenir present tota la xarxa familiar més propera seria un gran avenç. Cal un abordatge terapèutic més integrat amb l’entorn familiar real. I, naturalment, com els avis que viuen situacions més dolces, podem dir el mateix: estimem els nets i netes amb bogeria i un cop ben orientats farem el que calgui.