Resulta que el lladre suprem del país, el que més en ha robat, el que més s'ha rigut de nosaltres a la cara, ha tornat tranquil i no d'amagat

Ho cantaven Els Pets fa milions d’anys. És d’aquelles cançons que formen part de la meva joventut i puc pràcticament recitar, tot i que jo era més de Sau i de Sopa de Cabra. Sobretot de Sau, i que quina enyorança del Carles Sabater, i que visca el rock català. Deien: “Jo vull ser rei”, i seguia: “Ser per collons cap de l’estat.” I mira, suposo que ara s’ho deuen mirar –Els Pets, dic– i deuen pensar, com jo, que quins collons això del cap de l’Estat emèrit, que es passeja per aquí i per allà, per allà però que encara és aquí amb el cap ben alt i el somriure gens forçat i els aplaudiments de la gent i les abraçades de les senyores i els petons dels nens. No em digueu que no fa gràcia. Fa gràcia perquè si no faria tanta pena que em posaria a plorar i no pararia. Que resulta que el lladre suprem del país, el que més ens ha robat, el que més s’ha rigut de nosaltres a la cara, així, sense manies, sense vergonya perquè no en gasten, ha tornat tan tranquil i no d’amagat, eh?, que d’amagat no fa quan portes una corona per cap de l’Estat, i encara argumentarà que s’enyorava i que ell només és feliç quan és a Espanya. Jo, dels polítics rancis, no n’he esperat mai gaire, la veritat. Si hi ha alguna cosa que m’agrada del PP o de Vox o aquesta mena de gent és que no menteixen, que et van amb la veritat per davant, que no se n’amaguen, que són fatxes i masclistes i racistes i monàrquics. Si això fos un perfil de Tinder és el meu anti match, però això és un altre tema. Dels polítics rancis, res, però d’aquests d’ara, d’aquests més progressistes, sí que n’esperava alguna cosa, mira. En aquesta matèria sí, almenys. I que entre tots plegats poguessin treure de sobre l’emèrit aquest paraigua d’inviolabilitat immoral que l’acompanya des de temps immemorials. Però no. Soc massa innocent, massa somiatruites, massa de Sau. Aquí no ha passat res. La merda sota la catifa. Els recursos arxivats. Els diners perduts. La vergonya, ni buscar-la. I res més, res més a part que l’emèrit, el rei, ha passat la covid en un resort de luxe a l’Orient pagat per tu i per mi i per Els Pets, també. I no, no vull ser reina, jo. Ni regalat. Però sí que voldria, no sabeu com, que aquesta família immoral de lladres desaparegués del mapa i deixéssim de pagar-los la vidorra i els robatoris. Com a frase de perfil de Tinder tampoc no està malament.