No vas deixar d’estimar les sardanes fins el darrer dia i és aquest amor el que ens manté encara unides, àvia

“I en una plaça de no se quin poble, / per primera vegada viu rodar / lo ball de la sardana airós i noble; / mai més l’he vist, i encara el puc pintar.” L’Empordà, de Jacint Verdaguer

Més enllà dels camps segats, el sol treu el cap per darrera el Cabrerès i el Collsacabra. Mig adormida, en fito el relleu i em sembla veure els turons donant-se la mà, arrelats al centre de la terra amb els braços estesos, oberts, traçant una línia ovalada feta de roures i faigs. Dos arcs que capgirats em reporten als de la Plaça Major de Vic, on hi he puntejat tantes sardanes.

Mentre balles, els peus deixen un rastre efímer damunt la sorra. Res és per sempre però el record encara flameja. Davant de la llibreria Anglada, un grapat de cadires i tu, asseguda i apunt des de primera hora de la tarda per marcar amb tota l’ànima els curts i els llargs d’una nova audició. Fa anys que vas posar punt i final a la teva joventut. Llavors no et coneixia quan et vas vestir de blanc per ballar amb la colla Joiosa a pocs metres de la portalada del Monestir de Santa Maria de Ripoll a l’any 1934, però no vas deixar d’estimar les sardanes fins el darrer dia i és aquest amor el que ens manté encara unides, àvia. Et donava la mà quan vas fer la darrera exhalació postrada en aquell llit. Un moment etern. Tenies 102 anys. Et sostenia el so de la cobla que sonava pels altaveus d’aquella reproductor de casset. Entre aquelles parets de la residència El Nadal t’hi vaig ballar ‘Joiosa Angelina’. Apunt de tancar el 2016, hi celebràvem el teu centenari. En companyia de la teva família i de la innocència dels teus quatre besnets, vaig tornar encendre la flama vestint-me amb el vermell, blanc i negre de la colla Riallera i vam ballar-te la sardana d’en Tomàs Gil i Membrado que t’havíem regalat una dècada enrere aprofitant l’acte d’homenatge que et va fer l’Agrupació Sardanista de Vic pel 90è aniversari. El dia de l’estrena, a la Plaça Major, ens vam donar la mà per dansar-la i emocionar-nos plegades. Fou una única vegada. Fou un moment etern.

–Quin regal més bonic que m’has fet! –em deies.

Era la neta que va fer-te feliç un dissabte d’octubre de 1995 quan va llançar-se a ballar a un concurs de colles improvisades al Passeig, tot fent el galop d’entrada al costat d’un jove sardanista que buscava noves dansaires per ballar a la colla Montseny. Els assaigs al Seminari de Vic dels divendres al vespre van donar el tret de sortida a una etapa adolescent envoltada d’espardenyes d’espart, faldilles emmidonades, audicions de sardanes per tota la comarca i concursos sardanístics per tot Catalunya.

¿Pot esdevenir etern un moment? La cobla es prepara. El flabiol i el tamborí són l’albada musical d’una nova sardana. Una dansa capaç de fer-te vibrar fins a les entranyes. Com la boira que s’escola entre els camps estripats. Invisible, el vellut de la tenora t’esberla el dedins i la pell s’esqueixa per deixar brotar l’emoció.

La música és eterna. Els passos de la sardana són irrepetibles. Curts i llargs que es relleven d’una tirada a una altra. Imperceptiblement dibuixen en l’aire un traç que pinta cada dansaire. No n’hi ha cap d’igual. Cada gest és únic. Cada nota té un color diferent. Cada persona té la seva vivència. No hi ha fórmula a seguir. Només un ritme i uns aires que cal interpretar. I malgrat tot, al final, són les mans d’uns i altres que sargeixen aquesta harmonia musical capaç de desglaçar-te el cor.

Un dia ens vam donar la mà. Sonava una sardana. Puntejar, peus junts, mig enrere i passar. Vam coincidir un instant de temps.

El dia es retira i torno a casa. Aquest dissabte de juliol de 2026 es commemora el centenari del concurs de colles sardanistes. Un concurs al cor històric de la ciutat, sobre el turó Ausonensis. Centenars de dansaires, músics i públic pessigollejaran la panxa sorrenca del Mercadal de Vic. Hi hauran d’altres àvies, filles, netes i besnetes que s’emocionaran com ho vam fer nosaltres. La ciutat somriu. Passo a prop de l’escultura del poeta de Folgueroles. ¿Escoltes com refila el flabiol? M’aturo uns minuts a un semàfor. El sol pica l’ullet per darrera el campanar de l’ermita de Sant Sebastià. Els camps són plens de tamborins de palla. Sento com repica el toc final. Somric. Encara et noto amb mi, punteges entusiasta el compàs d’aquesta dansa tant nostra. Donem-nos la mà, em dic. La música és capaç de travessar l’espai temps, alimentar a diferents generacions i esdevenir eterna. No la deixem perdre. Gaudim-la, sentim-la, dansem-la joiosos! Visca la sardana.