L’escola no pot ser espai de neutralitat i asèpsia, però no cal que sigui el camp d’una lluita de poders

L’“Espero que condenen a esta hija de Satanás” de Girauta, referit a la mestra de Terrassa finalment expedientada per mala praxi, és poca cosa si ho comparem amb tot el que s’ha dit d’ella. El seu nom i la seva foto s’han reproduït sense parar a les xarxes socials i molt abans que Educació la sancionés per estripar el treball d’una alumna ja se l’havia condemnat. Res de la presumpció d’innocència que hauríem de mantenir sempre, sigui cas per anar als jutjats o per ser considerat per autoritats educatives. Bandejada, proscrita i assenyalada, ara Educació l’ha exculpat de l’agressió. Com es torna a l’aula després d’això? He rebutjat exàmens i treballs perquè portaven propaganda afegida, des d’una esvàstica a una bandera espanyola preconstitucional, passant per tota mena de simbologies. És clar que hi ha formes obertes i amables de rebutjar un treball. Cert que tot docent ha de saber fer propostes acadèmiques assumibles per cada infant o adolescent i que l’edat de l’alumnat l’obliga a contemplar el seu moment evolutiu. Cal una cura especial perquè el deixeble entengui que allò que se li demana és una millora de la seva producció i que cap suggeriment de canvi suposa una crítica a la persona sinó, només, a una producció seva concreta. Cert que estripar un treball és una mala praxi. Però, què en saben els botxins de les instruccions que havia donat la mestra? Què en saben els que l’han linxat de la vida d’aquell grup d’alumnes? Què en saben de l’empeny que un noi o una noia pot posar a no seguir les directrius marcades? Què en saben de com gestionar la rebel·lia o de com fer-la productiva per al propi infant o adolescent? Lluny de la reflexió pedagògica o didàctica que es podria fer al voltant de la professionalitat de la mestra, hi ha hagut una guerra de banderes. Una guerra de banderes no deixa de ser una guerra! Són els estats nacionals que inventen banderes per distingir-se els uns dels altres. Els estats ja existents mostren, amb les seves banderes, unitat territorial, unitat d’identitat i unitat de destí, raons suficients per no desitjar cap bandera. #JoNoLaVullPintar podria ser l’etiqueta que fes de contrapès al #YoTambienLaPinto, que no és altra cosa que una forma més d’atac a l’escola. #JoNoLaVullPintar i menys a l’escola! Sé que l’escola no pot ser espai de neutralitat i asèpsia, però no cal que sigui el camp d’una lluita de poders.