Jordi Sabatés, tot l’enyor de demà
El primer dossier de premsa que vaig fer durant la meva etapa com a responsable de comunicació al Zeleste de Barcelona va ser el del pianista Jordi Sabatés. Quina il·lusió que em va fer! En Jordi era un dels artistes que dúiem des de la nostra oficina de management i unes setmanes abans havíem signat un acord amb la multinacional discogràfica RCA, que ens enregistraria alguns discos. El primer d’aquells LP de Jordi Sabatés, juntament amb el bateria Santi Arisa i sota el segell Zeleste/RCA, va ser gravat el 1978 als estudis que tenia la multinacional al barri de Chamartín, a la Costa Fleming de Madrid. Es va titular Solos de piano. Duets amb Santi Arisa. Tan aviat com em van arribar els primers exemplars de promoció, vaig enviar-ne un a la revista novaiorquesa Down Beat, que al seu següent número el va distingir amb cinc estrelles, la màxima puntuació que atorgava aquesta revista de jazz, una de les més acreditades del món. Aquell mateix any encara n’enregistraria un altre, de disc, un homenatge que el nostre pianista feia a Frederic Mompou i que va titular Portraits-Solituts.
La carta de l’editor Arnold Jay Smith sobre el disc de Sabaté a la revista ‘Down Beat’ / Arxiu Josep Cassart
Ara que el Jordi ens ha deixat a 73 anys, d’una arítmia de cor després d’haver travessat un parell d’infarts aquests darrers anys i quan tot just fa vuit mesos que se’ns en va anar el seu germà de l’ànima, el guitarrista Riqui Sabatés, em batega el record de les agradables converses mantingudes a casa seva, molt a prop del Parc Güell de Barcelona, sempre acompanyats per la seva estimada esposa Anna –l’Anessa del seu tema–, una admiradora que li ha fet costat en tot moment. En una d’aquelles visites li vaig dir que quan veia com tocava el piano em feia l’efecte que tenia tan bona la mà dreta com l’esquerra i ell, sempre tan mesurat, em va fer saber que era ambidextre, i sense cap presumpció –que això no anava pas amb el seu caràcter– me’n va fer una ràpida demostració: va agafar un bolígraf amb cada mà i sobre un paper va començar a escriure el mateix text en dues línies alhora. Com no havia de tenir tan bona l’esquerra com la dreta!
Sabatés va ser un geni del piano i un destacat compositor, va estudiar al Conservatori Superior de Música del Liceu i, per tant, tenia una gran preparació tècnica; a més, es va llicenciar en Ciències Físiques i va arribar a impartir-ne algunes classes. Però la música, que ja no abandonaria, va ser una prolongació natural del seu esperit. Va començar amb 18 anys com a pianista del grup Pic-Nic, un grup exitós pel fet que acompanyava la cantant d’origen britànic Jeanette, amb qui van gravar el conegut tema Cállate, niña. Posteriorment, el 1971, amb el grup OM, amb Toti Soler com a capdavanter i guitarrista, Jordi Sabatés tocava el piano elèctric; Romà Escalas, la flauta, Manolo Elías, el baix; i Peter Hodgkinson, la bateria, una formació amb la qual van enregistrar un únic LP, però també van fer els arranjaments del famós Dioptria de Pau Riba. Després va venir el grup Jarka, una idea concebuda per Sabatés, assistit entre d’altres pel seu germà Riqui Sabatés. Amb Jarka va treure dos discos.
Una dilatada carrera, la de Sabatés, amb notables treballs per a membres de la nova cançó, com la Maria del Mar Bonet, en Quico Pi de la Serra o l’Ovidi Montllor. I després la seva incursió en el camp del jazz i del jazz-rock, que el portaria a gravar el disc Vampyria, a quatre mans amb l’internacional Tete Montoliu, o The Ragtime Dance, premi del Ministeri de Cultura de 1983.
El 1975 va sortir al mercat l’obra mestra Ocells del més enllà, un disc de culte del segell Zeleste/Edigsa. Aquest disc d’Ocells del més enllà i el mateix Jordi Sabatés van ser homenatjats amb motiu de la celebració de la segona edició del Pro-Gra-Ssiu l’any 2015 a la Nau B1 de Granollers, un acte organitzat per Àlex Gómez-Font juntament amb l’associació cultural Brubaker en el marc d’una jornada que posava de relleu episodis clau de la història del rock progressiu, on hi eren convidats d’excepció el periodista musical Karles Torra i els músics Jordi Soley, Toni Palacín i Manolo Elías.
Un dels companys habituals de Jordi Sabatés, el baixista Manolo Elías, tenia una relació de parentiu familiar amb Sant Feliu de Codines –la seva dona n’era filla–, i com que molt a prop d’aquesta localitat hi havia el local de música Cep d’Or, Sabatés i Elías hi van oferir alguns concerts memorables repartits entre 1979 i 1980. A més, cal fer esment que el Cep d’Or va esdevenir com una mena de sucursal del Zeleste.
També recordo amb nostàlgia una de les gires que vam fer per Espanya i l’actuació a Sant Sebastià (Guipúscoa) el dia abans que oferís la seva el guitarrista B.B. King, quasi amb el mateix nombre d’assistents en sengles concerts. Sabatés, gràcies al seu tarannà bondadós, connectava bé amb els altres músics i en va donar proves durant la roda de premsa de B.B. King a Zeleste i en el mà a mà a la mateixa sala barcelonina amb en Chick Corea, per al programa musical d’Àngel Casas.
Més d’una vintena de discos configuren la carrera artística de Sabatés, amb una discografia molt variada i personal, sense deixar-se influir per modes. En la seva darrera etapa va cultivar la composició de peces basades en pel·lícules de cinema mut, obres que plasmaria en diversos discos, com és el cas de Nosferatu, que va obtenir el Premi a la Creativitat atorgat per la SGAE el 1992; Keatoniana, inspirat en l’actor Buster Keaton, de 1997, o en la recreació el 2011 de la filmografia de l’aragonès Segundo de Chomón (1871-1929), director de memorables films fantàstics. El darrer disc de Jordí Sabatés fou Maverick, de 2016.
Descansa en pau, bon amic. Sàpigues que amb la teva música deixes un record indeleble.
