Molts joves no tenen ni idea de qui era Franco. Hitler o l'Holocaust. En canvi, saben qui és Montoya

Montoya i la presentadora de 'La isla de las tentaciones', Sandra Barneda' / foto: Cuarzo Producciones / Mediaset España Deu haver-hi poques persones a Occident a qui diguis “Montoya por favor” i es quedin descol·locades. Fins i tot un diari com The Guardian dedicava un article fa una setmana a aquest moment televisiu –potser l’astracanada més lamentable des de la creació de les Mama Chicho, i mira que el podi està disputat– en el qual s’afirmava que “pot canviar per sempre la telerealitat”. És a dir, que costarà caure més baix. Uns dies abans o després (sempre depèn de quan l’algoritme et planti el vídeo al davant) vam veure Bianca Censori uncensored, és a dir, nua de cap a peus en una catifa vermella, com és habitual fent de complement estrident del seu home, el raper Kanye West. Com sempre, també, la sensació incòmoda que la noia està sent manipulada per part del marit davant dels ulls de mig món. Pot ser que sigui un peatge a la celebritat, ves a saber, però ja res ens esvera. West tornava a ser notícia dies després per proferir insults de tot tipus a les xarxes i vendre samarretes amb l’esvàstica. Si ens pensàvem que quedaven terrenys vedats a fer l’idiota per decència moral, per respecte als milions de morts de l’Holocaust, és evident que anàvem errats. L’última imatge distòpica de totes les que ha anat oferint el president Donald Trump és la d’Elon Musk i el seu fill passejant-se pel Despatx Oval escampant falsedats, signant la purga del funcionariat i fent passar per arguments solvents una colla d’estirabots i amenaces estrambòtiques. Seria indigne d’una sèrie B si no fos que és la Casa Blanca de veritat. Pot semblar que Montoya, Bianca Censori i Elon Musk són només un cúmul anecdòtic de notícies patètiques que ens serveixen els mitjans. Però em pregunto si, posats així junts, no són una mostra precisa (i perillosa) de la degradació que pateix el món antigament anomenat civilitzat. Una colla de ni-nis que aconsegueixen fer-se rics i famosos pervertint la seva intimitat, i una casta de rics i famosos que no tenen el més mínim respecte pels valors ètics, els principis democràtics, els drets humans, sinó tot el contrari: pretenen destruir-los. Però què esperàvem que passés, si no compta cap altre principi que el d’apilar diners en solitari? En comptes de valorar el coneixement, el benestar global, la igualtat o els drets civils, és més exitós construir resorts, enviar coets a Mart, generar clics en bucle. I tot això per a què? A qui beneficia? Ja ho veurem. El que ja sabem és una altra notícia que podria semblar inconnexa però que vull relligar aquí baix perquè és el principi i el final de tot: un 16% dels nois joves (18-24 anys) justificarien una dictadura i a un 20% més els és igual –atenció: els és indiferent!– una democràcia o un totalitarisme. És clar que molts joves no tenen ni idea de qui era Franco, no vull pensar Hitler o l’Holocaust. En canvi, segur que saben qui és Montoya. I així ens va.