Les teves encomiables raons de ser ens ajuden encara avui

Compartir temps i vida amb l’amic Josep Laporte era un plaer dels déus. A casa seva, a casa nostra amb els nostres companys Maria Jesús i Oriol, amb trobades on hi hagués quelcom noble a festejar. Amb viatges culturals-polítics-socials pel món i, també, compartint taula on gaudir de bones menges, dèries comunes seguint les nostres intuïcions. Vam conèixer totes les de casa nostra però també d’altres països veïns. Érem molt crítics!

Afins també d’idees i esperances envers el futur del nostre país i del món. En tant que ciutadans sense veu, sabíem què volíem i per on no passaríem. Així feia el Josep, així fem molts d’altres entre els quals em compto: aquells que reclamem i exigim, però no ens escolten! No hem estat capaços de conquerir la Catalunya somniada des que tenim ús de raó. Els altres tenen la força suficient que utilitzen per esparverar la ciutadania però, saben?, continuarem amb la nostra escomesa i esperarem fer efectiva aquella dita: “Tanto va el cántaro a la fuente que al fin se rompe,” I serem lliures!

Recordo també allò que no ens agradava i cercàvem les propostes adients per modificar-ho, sempre des del respecte. Nosaltres, en tant que veu ciutadana crítica, el Josep, darrerament des del govern, ens escoltava i intentava fer el possible per dur-les a terme! Malauradament molts dels que tenen autoritat fan figa, per por de perdre prebendes. Em reservo noms, de tots prou coneguts.

Josep Laporte va ser amic de vida, d’aquells que mai no fallen, ni en la tristor ni en l’alegria. Vam passar proves comunes, la mort d’éssers estimats, entre els quals fills i parelles. Parlàvem també de temps passats, quan el franquisme ens volia muts però no callàvem. Com tants d’altres, vam ser nuclis de protesta a la clandestinitat quan parlar de segons què podia costar-te la llibertat. Mai no ens vam deixar manegar ni engolir.

Va fer bona feina: mèdica, política, social, a partir de la seva eficiència i bonhomia. Mai no va callar quan quelcom no li agradava dels que manaven. Érem, en certa manera, l’esca del pecat. Mai no ens n’amagàvem i clamàvem per allò que volíem i continuem volent, i exigim encara avui al segle XXI una Catalunya lliure i amb pau.

El Josep gaudia de les coses senzilles, sense embalums. No acceptava les mentides, creia i confiava en la paraula, eina indispensable per aconseguir la veritat sense enganys, avui tan sovintejats per part dels governs del món que, com sempre, un cop obtenen el poder se’ls encomana la cobdícia i traeixen, àdhuc, alguns d’aquells amb els quals havien confiat.

Des d’aquí et prometo, Josep, que continuarem lluitant de la mà de la paraula, la nostra arma atòmica poderosa, l’única que resisteix el pas del temps, modes i vicissituds. Sé que ens retrobarem i continuarem lluitant per aquells ideals que ens van marcar quan res era possible. Alguns ens van enganyar fent-nos creure que les coses millorarien. Què va passar? S’hi van acomodar, i poc ha variat: algunes cares, algunes mans, algunes veus, però poques realitats.

Sàpigues que ens faltes. Les teves encomiables raons de ser ens ajuden encara avui malgrat que en alguns moments pensem que el camí que ens vam marcar potser no era l’adient.

Em demano sovint què pensaria i opinaria el Josep davant de tal o qual repte que jo no tinc prou clar. Som molts els que l’escoltàvem i admiràvem, mai no ens va fallar amb les seves respostes. Ens faltes! T’enyorem! També Catalunya que, com tu, volem rica i plena, lluny dels paranys que ens fan ensopegar i no acabem de saber sortejar.

Sempre al cor!