Els escape rooms són, amb l’excusa de l’enigma mental i el treball en equip, una possibilitat única que tenim els adults de jugar com canalla petita amb els nostres amics.

No. No faré un article sobre l’actualitat recent. Ni sobre el ritme de vacunació ni la filla del president Aragonès ni la Pilar Rahola ni res que s’hi assembli. L’actualitat ja va fent sense que calguin massa comentaris. Escriuré un article sobre una activitat que m’agrada molt fer i que ara que ja ens deixen fer-la, us convido a provar-la o compartir-la: els escape rooms. Diumenge passat vaig anar a fer-ne un amb tres amigues estupendes amb qui ens compenetrem molt bé gràcies a viatjar juntes: era l’escape room “Crupier” de l’empresa Quimera, a Bellavista, i ens va encantar.
No és el primer que faig i no serà l’últim! Quina meravella de 70 minuts en equip que són els escape rooms. I sí, ara en parlo dels presencials, però també gaudeixo moltíssim amb els de taula. Moltíssim. Que són al meu top de jocs de taula favorits només superat per alguna partida de Monopoly o pel Ciudadelas –que no em pregunteu per què però sempre m’ha robat el cor– o pel rol més elaborat, aquell d’hores i hores de personatges i ambientació. Dels escape rooms de taula, la marca preferida dels meus fills i la meva –que en juguem un a la setmana plegats– és Unlock i dels escape rooms físics doncs no ho sé quins m’agraden més perquè tots tenen el seu què. Però així, de proximitat, a Granollers he gaudit molt amb aquest de dissabte passat i amb el que va ser el meu primer escape room presencial –amb les mateixes amigues, per cert,– el “Granollers Experience”, basat en l’oest americà. Els dos ben guiats i molt ben pensats, però molt.
Si ara jo hagués de decidir què vull ser de gran, diria que m’agradaria dedicar-me a pensar escape rooms. Crec que és un dels súmmums d’una ment talentosa i activa. Prova a prova, enigma a enigma, joc a joc, porta a porta: quina meravella!
Els escape rooms són, amb l’excusa de l’enigma mental i el treball en equip, una possibilitat única que tenim els adults de jugar com canalla petita amb els nostres amics. I quina falta que ens fa. Més allò de jugar que no allò de fer anar la ment i el treball en equip que, mira, això la vida ja t’ho regala també, com l’actualitat. Però jugar… jugar simplement pel plaer del joc, de l’estona, del compartir, de l’evasió mental i de la rialla simple… quina necessitat més gran.
Els adults ens asseiem al voltant de les taules, amb sort, i ens expliquem la vida i això també cal, però el que hauríem de fer segur és jugar. Apartar els problemes, les merdes i la realitat i gaudir del joc pel joc. De l’alegria que provoca la barreja d’atzar, normes i talent i com això va fent miques els minuts i tota la resta de coses.
Feu escape rooms, amics, i jugueu. Jugar hauria de ser una prioritat, tinguis l’edat que tinguis.