La fissió nuclear trenca la base de l’equilibri energètic, amb l’absurditat afegida que un cop desintegrada es considera que pot ser controlada

El 26 d’abril d’aquest any coincideix amb el 35è aniversari d’una de les tragèdies més grans de la humanitat: l’explosió d’un dels reactors nuclears de Txernòbil, la central situada als afores de Prípiat (Ucraïna); una tragèdia que encara perdura, els efectes de la qual tardaran moltíssims anys a desaparèixer, si és que desapareixen mai. Tal com anteriorment ja havia passat a Three Mile Island (EUA) i posteriorment a Fukushima i a molts altres llocs, aquests catastròfics fets no sembla que facin canviar la idea de mantenir aquesta utopia per a tots aquells que pretenen posar sempre el seu enriquiment personal per sobre de la seguretat i la vida de les persones.

Els que em coneixeu ja sabeu que jo soc un enemic declarat de l’energia nuclear. He escrit articles tècnics, llibres, he fet conferències i taules rodones, m’he enfrontat amb alguns necis, mercenaris del diner, capaços de negar que les centrals nuclears no són res més que bombes atòmiques domesticades… i ja sabem què els passa als domadors quan les feres domesticades perden el cap.

Evidentment aquests dies hi ha molts articles sobre aquesta trista onomàstica –en contra i a favor–, però un dels que m’ha cridat més l’atenció és el que ha escrit Michael Marder, on compara la manera de viure de les plantes amb la dels animals i les persones. Marder diu que les plantes processen la llum amb les seves fulles, d’on treuen l’energia per viure. Aquesta energia és superficial i totalment innòcua per a les altres espècies. Els animals i l’home, al contrari, han de destruir per poder viure. Mosseguen, trituren, masteguen i digereixen elements que, en un 100%, tenen a veure amb components d’altres especies, ja siguin animals o vegetals. És a dir: nosaltres per viure, hem de matar.

Aquesta destrucció per obtenir energia té els mateixos principis operatius que l’energia nuclear, amb la diferència fonamental que aquesta afecta la base de la matèria que, per la pròpia naturalesa, hauria de romandre sempre indivisible. En canvi, l’energia fotovoltaica o la eòlica no utilitzen cap procés destructiu per a la seva generació, igual que les plantes.

La fissió nuclear, que és el procés que es fa a les centrals nuclears, trenca la base de l’equilibri energètic, amb l’absurditat afegida que un cop desintegrada es considera que pot ser controlada. Aquest fet, racionalment, lògicament i físicament és impossible de controlar al 100%, amb el gravíssim problema que quan surt malament les conseqüències són apocalíptiques.

Com a enginyer tècnic que soc, jo tinc el cap força quadrat quan parlo de qüestions tècniques i per això per tal de donar suport al que he escrit fins ara, aquí us deixo algunes dades, les quals són inqüestionables:

En una reacció en cadena, que és la que es provoca a les centrals nuclears, el que es fa és bombardejar els àtoms de partícules radioactives de manera que es fragmentin i aquests fragments continuïn fent fissions [particions] d’altres àtoms en una progressió espectacularment ràpida. Al cap de 100 particions de la matèria radioactiva, es calcula que ja s’han realitzat 6*10²⁴ fissions, equivalent a un milió de trilions de fissions. Una quantitat inimaginable amb unes partícules que es mouen a una velocitat que va des de 23.000km/s fins a 52.000km/s. Algú creu que un procés així es pot controlar de forma del tot segura?

La reacció en cadena pot continuar per si mateixa mentre el material radioactiu mantingui les seves propietats. Així s’explica que la central de Txernòbil continuï emetent radiació després de 35 anys.

El temps que necessiten els materials radioactius per reduir al 50% les seves propietats és el següent: Urani 238 (un dels més comuns), 4.510 milions d’anys; Plutoni 239, 24.300 anys; Carboni 14, 5.730 anys.

La bomba atòmica llançada sobre Hiroshima tenia una potència d’unes 15 quilotones (1 quilotona = mil tones de TNT). A l’explosió atòmica de la Central de Txernòbil, l’abril del 1986, es va alliberar una energia equivalent a 500 vegades la bomba atòmica d’Hiroshima (8.500 milions de kWh).

Des de l’any 1957 fins al 2011 –posteriorment s’han silenciat moltes dades– s’han produït més de 200 incidents o accidents nuclears, dels quals 40 s’han classificat de greus. Uns exemples: l’estiu de 2003, diverses centrals nuclears de França van estar funcionant fora del límit de temperatura durant dies; el 25 de juliol de 2006 la central sueca de Forsmark va estar a punt de provocar una tragèdia de dimensions colossals, segons un informe fet públic pel servei suec d’energia nuclear; l’any 1986 Vandellòs es va quedar a sols tres graus de la fusió del nucli (el mateix que havia passat a Txernòbil); i l’abril del 2008 uns treballadors d’Ascó van ser afectats per l’aigua radioactiva.

Segons un informe emès per l’ONU l’any 2007, en aquell moment hi podia haver al món més de set milions d’adults i dos milions d’infants afectats per malalties d’origen cancerigen com a conseqüència de la radioactivitat artificial.

El núvol negre de Txernòbil (la massa de pols radioactiva) va arribar a Catalunya el 1986. D’això n’hi ha constància provada per l’augment del nivell de radioactivitat mesurat a Barcelona i pel notable increment d’ingressos hospitalaris per afeccions cancerígenes que es van produir aleshores. Una de les primeres zones a rebre aquest impacte fou el Montseny. Un dels meus llibres, Núvol negre (Montflorit Edicions, 2008), explica aquesta història.

A hores d’ara no hem escarmentat i, a part de les múltiples bombes atòmiques domesticades que continuen funcionant arreu del món, el Japó vol llençar les aigües radioactives que resten a Fukushima al mar. Una autèntica estupidesa que pot fer un mal incalculable.

Lamentablement, com sempre, l’economia per sobre de la vida.