L'educació és un procés que es dona a través de la investigació, el debat, l’ensenyament i la formació

El Joan Grau, de can Trista, malgrat el sobrenom de lliure albir amb què era coneguda casa seva, lluïa aquest adjectiu i no s’adeia gens amb la seva personalitat, ja que era un tipus d’allò més alegre; tant, que la seva manera de riure, encomanadissa, feia que ningú no pogués mantenir el componiment. A qualsevol lloc, tant se val on es trobés –en una plaça de mercat, dins d’un cinema o en un acte d’allò més solemne i transcendental...–, si el Joan engegava una de les seves imparables rialles, no quedava altre remei que sumar-se a l’alegrois general. Llicenciat en Magisteri, s’havia dedicat a l’ensenyament, però la seva feina principal va ser la de llibreter a l’establiment familiar, al poble. El Joan Grau (e.p.d) va morir massa jove i, sempre compromès amb les qüestions socials i cíviques, va ser regidor de l’Ajuntament de Sant Feliu de Codines. Quan exercia el càrrec de regidor, el mateix Joan explicava que en una ocasió va haver d’anar al sanatori mental de Sant Boi de Llobregat, acompanyant un vilatà que havia patit un trastorn esquizoide –no gaire sever, diguem–, però que per tractar-lo requeria ser ingressat. Alhora, el Joan intercediria per ell, perquè els dies que l’home passés internat al sanatori mentre que no rebés l’alta mèdica anirien en detriment del sustent familiar. El senyor depenia del camp i sense poder conrear-lo, malament rai. En arribar a la recepció del centre, el malalt anava al davant i el Joan havia quedat reressegat uns passos enrere. Quan la recepcionista va preguntar qui era el malalt, aquest va fer un discret senyal amb el dit polze assenyalant el Joan. Immediatament uns sanitaris forçuts es van acostar al Joan per acompanyar-lo, no fos cas que fugís. Aquell despropòsit, la situació tan surrealista on es va veure engolit, li va fer tanta gràcia –tanta!– que va esclatar a riure amb el seu extravertit descontrol. Sense poder parar de riure, mirava de donar explicacions als sanitaris i els assegurava que era el regidor del Consistori. La cosa encara es va posar pitjor –quasi de camisa de força– i va passar una bona estona fins que no en van treure l’entrellat. El Joan, de bona memòria, als freqüents sopars d’amics ens recitava sorneguerament un poema del moralista i vicari general de l’exèrcit argentí, Andrés Calcagno: “Hay niños pobres y hay pobres niños”, extret de l’Enciclopèdia Álvarez, el llibre de pàrvuls que ens feien estudiar als anys 60 i que contenia un aiguabarreig de matèries, entre les quals destacava La buena educación: “¿Ves aquel niño? Pobre mendigo pide limosna, pide un abrigo, es un niño pobre no hay que dudar. ¿Ves aquel otro? ¿que va fumando, que al transeúnte va molestando con un descaro que da piedad? Va bien vestido, muy elegante, lleva varita y calza guante nada le importa lo que dirán...” I el Joan es rifava d’aquelles i altres moralitats tan desfasades per als de la nostra generació i es pixava de riure amb els llibres d’Urbanidad, molt abans que la companyia Dagoll-Dagom estrenés la seva exitosa obra de teatre No hablaré en clase. [caption id="attachment_259681" align="alignnone" width="974"] Ricard Opisso (18880-1966) / Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC)[/caption] MILITARS EN COMPTES DE MESTRES És sabut que l’educació és el procés de facilitar l’aprenentatge de coneixements, d’habilitats i de valors; un procés que es dona a través de la investigació, el debat, l’ensenyament i la formació en general. Tot apunta que durant la Segona República, amb el model d’escola laica i amb llibertat de consciència, tant pel que fa a l’alumne com al mestre, aquests preceptes, si més no, s’anaven duent a la pràctica. Fins al fatídic 18 de juliol de 1936, quan la Guerra Civil sorprenia els mestres espanyols. Segons opinió d’alguns historiadors, el dels mestres va ser un dels col·lectius més castigats. La majoria d’ells eren progressistes i de talant reivindicatiu i, a més dels que van ser afusellats, pel cap baix hi va haver no menys de 20.000 depuracions, és a dir, un terç de tot el magisteri; així que el país va quedar minvat de professionals d’educació. Per obtenir una bona educació és molt important que el professorat estigui ben format. La qualitat de l’educació només millora si ho fa la formació dels docents i el rigor en la seva selecció. Així, doncs, ja m’explicareu com podia anar bé la cosa, quan el generalísimo Franco, aplicant un càstig exemplaritzant als intel·lectuals en general per treure’ls les ganes de repetir els models d’escola de la República, va implantar una educació ultracatòlica i reaccionària. I no tan sols això, sinó que acabada la guerra van ser nomenats 2.000 oficials de l’exèrcit com a mestres propietaris d’escola per cobrir vacants amb la creació del Decret de 6 de juliol de 1940. Els motius eren ben clars: donar feina a l’excedent de militars que havien de ser desmobilitzats en acabar el conflicte i tenir la seguretat que aquests elements, escampats arreu, serien franquistes de ferro forjat. Diuen que un d’aquells mestres novells, provinents de la caserna militar, va ser destinat a Sant Feliu, on només s’hi va estar una breu temporada; la justa, però, per rondar una jove del poble. Quan la parelleta sortia a la tarda per festejar, aquell paio, com que estava avesat a la pèssima educació del quarter, tenia el costum de tirar-se pets –era un porc fluix de molles–, fins que un dia, farta i fastiguejada, la noia li va dir: “Guzmán, ja n’hi ha prou. Si et tornes a petar, et deixo!” I el fatxenda li va contestar: “Doncs mira, ara perquè ho dius; n’he fet, en faig i en faré”, i es va deixar anar tres vegades seguides. Expliquen que després d’aquella feta, algú va confegir aquest rodolí, que ja quedaria per sempre: “Sant Feliu de Codines, pets i veixines!” BICICLETES A SUÏSSA Ben avançats els anys 2000, el bon amic Andreu –que a la seva joventut va ser un motociclista d’elit– ara, a la seva empresa capdavantera en equipaments per al sector de les dues rodes, comercialitza també una marca de bicicletes de muntanya molt exclusives. M’explicava que va rebre la comanda d’un important home de negocis suís que volia adquirir-ne un parell. L’elevat cost de les màquines, atesa l’extraordinària qualitat dels materials amb què són fabricades, obliguen que mai no pugui quedar en entredit el prestigi de la marca, de manera que el lliurament de les unitats sempre va acompanyada de la presència d’un tècnic. Aquesta vegada va ser el mateix Andreu qui –tot sigui dit, amb ganes d’anar a Suïssa, ja que era temps de neu– contactava amb l’empresari helvètic per concretar la data d’entrega. Va dir-li que ell personalment vindria a dur-li les bicicletes, i el suís, un cavaller d’exquisides maneres i educació, que l’esperava i que el convidaria a sopar al restaurant Cheval Blanc (tres estrelles Michelin) on relaxadament podrien parlar de les característiques tècniques de les bikes: “Si no hi té inconvenient, soparem amb la meva esposa i també ens acompanyaran uns bons amics . Ah, i porti esmòquing.” Entaulats al saló principal, l’amfitrió suís va fer les presentacions. Primer a la seva encisadora esposa, que per protocol va seure a costat de l’Andreu, i després la simpàtica parella formada per en León i la Mia, emparentats amb els ducs de Savoia. Ambdós eren destres practicants de mountain bike, bé, vaja, ho eren tots els que seien en aquella taula. Mens sana in corpore sano. Les preguntes de l’un i l’altre, sempre cordials, anaven dirigides al nouvingut, que responia amb un anglès més que satisfactori. Al cap de poca estona, però, l’esposa de l’amfitrió –va pensar, l’Andreu, que per la bona educació rebuda a l’Institut Le Rosey– va començar a parlar-li en castellà per fer-li el diàleg encara més distès. –Disculpi, i de quin lloc d’Espanya és vostè? L’Andreu va dir que de Barcelona... bé, no exactament de Barcelona, sinó d’un poble a 40 quilòmetres. –Ah, sí? I com es diu aquest poble? si es pot saber–, va insistir la suïssa. I l’Andreu: –Bé, és un poblet petit, no gaire conegut; es diu Sant Feliu de Codines. Aleshores, a ella se l’hi va il·luminar el rostre amb una expressió d’inaudita sorpresa. I amb un somriure d’orella a orella, va rematar: –Sant Feliu de Codines, pets i veixines! –... Va resultar que els pares d’ella eren fills de Sant Feliu.

L'educació és un procés que es dona a través de la investigació, el debat, l’ensenyament i la formació

La bona educació