La realitat que vivim posa en evidència la gran estupidesa del jo més.

Doncs això, que a mi els llums de Nadal m’entristeixen. Molt. És una sensació tan rara com complexa. Semblant a la que vaig viure veient Balada triste de trompeta, aquella pel·lícula d’Álex de la Iglesia que va obtenir un gran reconeixement internacional fa una dècada a la Mostra de Cinema de Venècia, on va guanyar els premis a la millor direcció i al millor guió i un parell de Goya. I no pas per l’argument, cruel i punyent, sinó per l’ambientació, per l’attrezzo, per l’ànima que mostra, que escup. L’argument és brillant. Una doble lluita. En plena Guerra Civil un grup de milicians recluten els empleats d’un circ per lluitar contra les tropes nacionals. I força anys més tard, cap al final del franquisme, dos pallassos lluiten per amor a una trapezista. L’aire que respira és impressionant. La doble cara. El contrast. La llum i la foscor. Les cares pintades. La façana d’il·lusió. L’amargor de fons. La distància abismal entre allò que mostrem i el que sentim. El somriure glaçat. La tensió somorta. Que plana. Que palpes. Que ensumes. Que esquinça. Que vius. Que notes. La pell de gallina. El pallasso tonto. I el pallasso trist. I aquesta és la sensació que em provoquen els llums de Nadal. Aquesta doble cara. La brillantina que brilla, decadent. A la ciutat de Vigo, el seu alcalde, Abel Caballero, fa anys que està obsessionat a penjar més llums de Nadal que cap altra ciutat del món. I en fa bandera, orgullós. I ho pregona al món. I publicita la ciutat amb deu milions de bombetes. A cop d’efecte. A cop de llum. I amb tot muntat i la pandèmia disparada, les ha encès, però ha hagut de dir a la gent de la seva ciutat que no vagi a veure-les per evitar aglomeracions. Surrealista. Increïble. Cert? Sí. I és que aquest any, la realitat que vivim posa en evidència la gran estupidesa del jo més. I magnifica les emocions. Les dispara. I com que a mi les llums de Nadal m’entristeixen, enguany, m’entristeixen més. Perquè molts comerços estan tancats. I alguns bars. I perquè no hi ha feina. Ni calés. Perquè prou feina tenim a sobreviure. I perquè de fosc ja ningú volta enlloc. I els carrers buits són carrers tristos, per moltes bombetes que hi pengem. Perquè de brillar ja brillen enceses, ja. Però no són més que aquella façana d’il·lusió. L’amargor de fons. L’impacte brillant de la distància abismal entre allò que mostrem i el que sentim. El somriure glaçat. La tristor somorta. Que plana. Que palpes. Que ensumes. Que vius. Que notes. La pell de gallina. La brillantor que s’esmuny en la nit freda. Negra. La brillantina que brilla, decadent. Impostada. Irreal.

La realitat que vivim posa en evidència la gran estupidesa del jo més.

La brillantina decadent