Quan jo tenia 19 anys i jugava a futbol, la meva iaia em deia que digués que jugava a bàsquet

Donar resposta a unes noves realitats que reclamen una educació en valors i en respecte a la diversitat / foto: The Preiser Project Em sembla realment fascinant que sigui justament el futbol, l’esport masculí per antonomàsia, el més testosterònic de tots, el que hagi aconseguit fer trontollar el mur de l’abús de poder i el masclisme més recalcitrant. Ha estat justament la pràctica d’aquest esport, que ha discriminat durant tants anys les dones als terrenys de joc, el que ha activat la palanca de canvi en la defensa dels seus drets, en la denúncia dels comportaments prepotents, i ha permès començar a guanyar la lluita contra els poders més conservadors. El futbol fins fa menys de 10 anys mantenia la seva hegemonia a través d’un entorn heterosexual normatiu, almenys de cara en fora, on les paraules més repetides eren els atributs de l’entrecuix masculí i les dones es limitaven a ser espectadores o uns simples elements de decoració. Quan jo tenia 19 anys i jugava a futbol, o almenys ho intentava, la meva iaia em deia que digués que jugava a bàsquet. Ella, pobra, li semblava un sacrilegi tenir una neta que jugués a futbol quan només havia vist tocar pilotes a les cames peludes dels seus fills. Li semblava que era millor que la neta digués que jugava a encistellar en lloc de xutar pilotes a la xarxa. La por al que dirien o les ganes de no voler sobresortir del que s’entenia com a normal li pesava molt. Sovint hi penso i m’encantaria que ella hagués pogut veure on som i on hem arribat i saber què en pensa. Però això ja no podrà ser. En els darrers anys i sobretot mesos, les costures han cedit i els arguments feministes ja no són patrimoni de les mal anomenades feminazis sinó que moltes dones i per sort molts homes se’ls han fet seus. Els Rubiales, els Bertins Osborne o els Alfonso Guerra estan més assenyalats que mai ja que bona part de la societat, i per sort no només les dones, ja no accepta, ni tolera, segons quins comentaris. En aquesta línia l’enquesta Òmnibus del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat ja fa algunes edicions que ha inclòs un bloc sobre igualtat i feminismes. Aquestes respostes han d’ajudar el govern català a elaborar les polítiques públiques més adequades i confiem que així sigui. En la darrera edició que es va fer pública la setmana passada, en aquest bloc de feminismes pregunten sobre el cicle menstrual i el coneixement que se’n té... (no sé dir-vos si és la pregunta més rellevant per conèixer l’estat de la qüestió sobre feminismes i igualtat, però això ja seria tema per un altre article). En aquest cas, les respostes varien però no, únicament, pel fet de ser home o dona qui ho respon, sinó també pel seu nivell d’estudis i d’educació. Està comprovat que les persones amb més nivell educatiu en tenen més coneixement mentre que les que no tenen aquesta formació en desconeixen molts aspectes. Amb això vull dir que el cicle menstrual el saben definir millor les persones amb estudis independentment del gènere, i tant els homes com les dones amb un nivell educatiu baix els és molt més difícil identificar, per exemple, en quin moment del cicle menstrual és més fàcil concebre un fill, amb les derivades i conseqüències socials i econòmiques que comporta un desconeixement com aquest. Així doncs, aquesta enquesta no ha descobert la sopa d’all però sí que obliga amb més força que mai a donar resposta a unes noves realitats que reclamen una educació en valors i en respecte a la diversitat. La Generalitat té una enquesta que ho demostra i unes xifres de violència masclista que posen els pèls de punta i ens obliguen a reflexionar. I és que això no va de dones o d’homes sinó d’educació i de polítiques que afavoreixin la formació que han d’aconseguir, entre altres coses, que mai més cap iaia hagi de sentir-se incòmoda perquè la seva neta vol jugar a futbol.

Quan jo tenia 19 anys i jugava a futbol, la meva iaia em deia que digués que jugava a bàsquet

La caiguda de l’imperi