La campana ha repicat misses durant 70 anys amb el gravat “Alles für’s Vaterland! - Adolf Hitler.” Vaja, la versió nazi del “Todo por la Patria”

A Alsàcia, a diferència d’altres territoris, s’hi transpira quelcom especial: un no-ser i un ser. Els seus habitants són francesos, però la Gàl·lia queda lluny i mai han deixat de sentir-se part de la Germània. Han estat i són terres de frontera, on totes les guerres, des de l’edat mitjana fins ara, han fixat les seves fronteres a banda i banda del gran Rin. La llengua que perdura és l’alamànic (alemannisch), més concretament el baix alamànic (niederalemannisch) a les terres baixes del Rin i al massís dels Vogesen, que des d’Alsàcia a França s’endinsa cap al Palatinat, al land de Rheinland-Pfalz, a Alemanya. Aquest diumenge passat, 11 de novembre, ha fet 100 anys de l’Armistici de la Primera Gran Guerra; 100 anys de la línia Maginot que travessa aquestes terres, Les sentiers de la gloire que va portar al cinema Stanley Kubrick l’any 1957; 100 anys que l’Alsàcia i la Lorena van tornar a domini francès; 100 anys del Tractat de Versalles i 100 anys de la revolució alemanya del 9 de novembre de 1918 –la revolta oblidada– quan soldats i obrers van obligar al Kàiser Guillem II a abdicar i prendre el camí de l’exili cap a Holanda, va néixer la República de Weimar i es va acabar la Primera Gran Guerra. Però les condicions d’ofec del Tractat de Versalles van ser aprofitades pels nacionalsocialistes, amb manipulacions, violència i odi. Els nazis van assolir el poder a Alemanya –com les camises negres a Itàlia– i el feixisme va campar desbocat per Europa i pel Món. El seu creixent poder militar i la feblesa democràtica a Europa van fer triomfar l’aixecament militar feixista contra la República a Espanya. I altre cop: guerra, sang arreu i dictadura militar. Va ser l’escenari de proves bèl·liques del que tot seguit es va desencadenar: la Segona Gran Guerra. En menys d’un lustre, l’Alemanya nazi va engolir novament Alsàcia i la Lorena per al Tercer Reich. La resistència republicana corria pel maquis i el general Leclerc va jurar al nord d’Àfrica que no deposaria les armes fins a tornar a veure la tricolor onejar a la catedral d’Estrasburg. Va ser un glacial 23 de novembre de 1944 quan el drapeau francès va tornar a la Notre Dame d’Estrasburg. Llarg hivern el de 1944 a terres del Rin: temperatures de 24 graus sota zero; combats arreu, poble a poble; joves nord-americans que queien emboscats a l’entrada dels pobles; l’exèrcit alemany i les SS que es resistien a capitular. El 9 de febrer del 1945 va ser alliberada la ciutat de Colmar definitivament. Els aliats van travessar el Rin i van entrar a Alemanya. L’exèrcit rus ja era a les portes de Berlín. Darrere van quedar 60 milions de morts, l’holocaust, els assassinats, els bombardejos sense fi, els camps d’extermini, les execucions, les violacions i les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki. Caminant per aquestes terres es respiren les grans guerres d’Europa, es percep als pobles. Els seus monuments evoquen els caiguts per la Patrie; pengen plaques commemoratives on van ser executats els resistents; hi ha parades de tramvia on hi havia hagut una sinagoga, la rajola a terra on una família jueva fou deportada als camps d’extermini. Pel mig de les muntanyes, s’hi troben les tombes de soldats desconeguts, els búnquers i les trinxeres que els engoliren, els camps de concentració, on tot i el silenci, s’hi pot percebre els crits i els horrors del feixisme. Si heu arribat fins aquí, esteu ubicats en el que són i representen aquestes terres i la seva memòria històrica. El que d’elles i de les persones que hi viuen un pot entendre i aprendre. Aquests dies he estat caminant per aquests indrets d’Alsàcia –a França– amb una colla provinent del Palatinat –a Alemanya–. Un cop arribats al municipi de Wimmenau, a l’hostal del poble, a l’hora de sopar i després d’haver trepitjat tanta línia de foc, es va iniciar una llarga discussió: “Calia retirar la campana de l’església protestant del municipi d’Herxheim, al Palatinat!” Primer no entenia res de res. Em va sorprendre el tema. Després, mentre la discussió avançava, hi vaig caure: la campana havia repicat misses durant 70 anys amb el gravat “Alles für’s Vaterland! - Adolf Hitler.” Vaja, literalment, la versió nazi del “Todo por la Patria”. Ara, però, amb el ressorgiment de l’extrema dreta a tot Europa i a Alemanya també, la Hitler-Glocke, com se l’anomena, genera debat i molts tenen por que aquest indret es converteixi en lloc de peregrinació de neonazis. Sort que aquests pobles del Weinstrasse s’uneixen des d’Alsàcia fins al Palatinat en una unitat vitivinícola molt atractiva i interessant, amb molta infraestructura turística i de qualitat, petites caves, bons vins blancs, també bones cerveses locals i bona gastronomia, tot ben lluny de les penúries de postguerra i, per tant, amb eines i instruments democràtics suficients per fondre campanes si cal. Però és ben cert: el “Todo por la Patria” recorre països i continents, de nord a sud, d’est a oest. I cal dir-ho: tot va molt ràpid. El paisatge polític mundial i europeu està mutant cap a un neofeixisme que esparvera quan són més importants els reptes que la humanitat ha d’afrontar. I quan de forma més urgent cal posar en valor el multilateralisme, la unilateralitat guanya terreny. Hi ha, però, un lema que corre per les xarxes a Alemanya: “Wir sind mehr” (“Nosaltres en som més”). De moment, aquest crit surt en boca de la bona gent que creu en la democràcia. I és una evidència que a Europa i al món el tema va de drets fonamentals. I tant, malgrat tribunals suprems i audiències nacionals. I encara que, desgraciadament, els feixistes tornin a desfilar impunes pels nostres carrers, les nostres campanes –com les d’Altsasu– han de sonar encara més fort. No passaran! Llibertat presos polítics!

La campana ha repicat misses durant 70 anys amb el gravat “Alles für’s Vaterland! - Adolf Hitler.” Vaja, la versió nazi del “Todo por la Patria”

La campana d’Herxheim