La cultura de la violació s’ha acabat. A la Caputxeta que ara m’agrada se li han inflat els ovaris i no té cap por de cap llo

La meva filla em dibuixa una Caputxeta Vermella tot just començar les vacances. Ella sap que m’encanten i me les dibuixa sovint. Ella i totes les nenes de la casa. És un personatge entre naïf i seductor, la Caputxeta. I perillós, si la continuem explicant, una mica també perquè, de fet, representa la nena que es converteix en dona i que en qualsevol moment pot ser atacada per un llop amb intencions de fer-li perdre la seva estimada virginitat, seduint-la o no, amb consentiment o sense. Així acaba en realitat La Caputxeta Vermella de Charles Perrault després d’allò de les orelles i el nas i les dents tan grans: “I el llop se la va menjar” i prou. Després, Perrault, escriptor de la cort de Lluís XIV, hi afegeix una petita advertència en forma de poema per avisar les noies que no es deixin enganyar pels homes amb pell de llop, que l’únic que busquen és aprofitar-se d’elles. No hi ha pas caçador rescatador –tòpic romàntic que converteix les noies en víctimes que han de ser salvades– ni final feliç. Simplement un llop que es menja la Caputxeta. La metàfora és fàcil. Se la menja, la consumeix, la fa seva, li destrossa la vida. Tant és si la Caputxeta porta aquella disfressa típica del Carnaval –hòstia el Carnaval i el sexisme també!– o un cartell que digui: “Avui he vingut al bosc a follar amb el primer llop que passi”, el cas és que la Caputxeta, arribat un moment de la història, és obligada pel llop, que se la menja sense preguntar-li si li ve de gust ser menjada, que se la menja sense demanar permís, que se la menja. Quina merda els contes populars, també! Quina merda, la Caputxeta Vermella, i mira que sempre, sempre, sempre m’havia agradat tant. Entre naïf i seductora, la Caputxeta ha de tenir por de creuar el bosc, ha de vigilar, ha de deixar-se menjar per no morir, ha de veure com es critica la mida de la seva caputxa i el to de vermell. Quina merda després que el Llop no senti que ha fet res mal fet, que quedi lliure, que tingui el suport de la manada, que com tots els llops (els dels Sanfermines, els de Gijón, els de Molins de Rei, els de Palamós, els d’arreu...) senti –i de moment, sàpiga– que no passa res. Però la Caputxeta que ha dibuixat la meva filla no està callada, no. Té un globus de còmic i amb rotulador negre hi ha escrit: “No em fan por els llops.” I així són ara totes les Caputxetes, així som ara totes les dones. Colla de llops: ja no tenim por. Potser ara sou al carrer, potser ara no passa res per menjar-nos i destrossar-nos la vida, però prepareu-vos perquè això està a punt de canviar, perquè està a punt d’acabar-se la impunitat, perquè ja no hi ha Caputxetes soles, perquè ens defensem, perquè ja no callem, perquè hem destapat el sistema de merda que els empara. I aquest és l’inici del final. La cultura de la violació s’ha acabat. A la Caputxeta que ara m’agrada se li han inflat els ovaris i no té cap por de cap llop. I aquesta és la que dibuixa la meva filla i la que hem de començar a explicar a tothom.