A la balança de la democràcia no hi pot tenir lloc cap ideologia que vulneri els drets humans

Vivim una època tan convulsa que és difícil saber on agafar-se. El periodisme havia servit per netejar el soroll de fons i endreçar la realitat, era el recer a aquesta sensació d’inabastabilitat i incertesa. Però avui en dia, amb l’acceleració que ha propulsat internet i la multiplicació de fonts, la informació arriba al ciutadà de forma tan massiva i alhora tan trossejada que o bé es queda a la superfície o bé l’obliga a fer la seva pròpia reconstrucció dels fets, que és probable que sigui parcial i tendenciosa i, per tant, equivocada. Normalment deduïm el que ens convé, o el que podem deduir en funció del nostre coneixement i context. Un exemple quotidià. Corren per les xarxes una colla de relativistes dels efectes nocius de la radiació solar i, a l’altre extrem, els negacionistes de la protecció solar (porta químics, ergo càncer). Segur que uns i altres han sentit un tiktoker o han mig llegit de passada un titular que cita d’aquella manera un estudi que sembla seriós, i avall va. Així, pot semblar que totes dues són opcions igual de vàlides i formades, que és qüestió de triar la teva desventura. Un raig de desinformació i un polsim d’inconsciència, i ja ens teniu socarrimats. Un cas radicalment diferent però que conjuga el mateix fons (confusió, subversió dels termes, manca de rigor) és el del nazi que ha agredit un humorista perquè se li ha posat malament un acudit del còmic sobre la possibilitat que el fill del nazi sigui gai quan sigui adult. El cas ha obert un debat totalment desenfocat. En primer lloc, hi havia qui dubtava que es pogués titllar de nazi un senyor que literalment es defineix com a activista NS (nacionalsocialista, com Hitler), que fa la salutació nazi i abraça l’esvàstica, i que va ser condemnat a un any de presó per delicte d’odi. En segon lloc, hi havia qui brandava l’argument que “els nens no es toquen” per justificar l’homofòbia i el racisme, que són la base de l’enrabiada del nazi, cosa que l’acudit posava en relleu. En tercer lloc, es va parlar dels límits de l’humor quan s’hauria de parlar de la tolerància a la violència de l’extrema dreta, que no atura ni la policia ni la justícia. Una agressió d’un armari feixista, gravada i retransmesa pels seus canals, funciona la mar de bé com un avís per a navegants. L’humorista va acabar demanant perdó, davant de l’infern en què es podia convertir la seva vida. El nazi és un heroi per als seus. Sí que calia abordar el cas, però des del combat a la ideologia feixista, la denúncia de la impunitat de la violència extremista, des de la defensa dels drets LGTBIQ+ i la lluita contra el racisme. No podem caure en la trampa de situar el feixisme i el negacionisme en l’altre extrem de la balança. A la balança de la democràcia no hi pot tenir lloc cap ideologia que vulneri els drets humans.

A la balança de la democràcia no hi pot tenir lloc cap ideologia que vulneri els drets humans

La confusió no té límits