La Covid-19 obre els ulls i fa pensar
Els greus efectes sanitaris de la Covid-19 comporten també un impacte social i econòmic sense precedents i de conseqüències encara desconegudes. A la tercera setmana d’abril, i segons l’OMS, al món hi ha més de 2 milions d’infectats i 140.000 morts. El FMI estima una reducció de l’economia al 2020 als països avançats del 6,1%; a Espanya, del 8%; a Itàlia, del 9,1% i a França, del 7,5%. L’ ONU preveu que portarà 500 milions de persones a la pobresa i multiplicarà per dos les persones amb fam crònica. La pandèmia posa en evidència la debilitat i la vulnerabilitat dels estats nació quan es requereix una resposta global.
Però, al mateix temps, obre oportunitats. En primer lloc, ens hem adonat de la importància d’allò públic i del sistema de sanitat pública. Estem immersos en una tragèdia i en el dolor que colpeja els nostres conciutadans i ens toca fer tot allò que sigui necessari per vèncer la pandèmia. Ara toca defensar la salut, perquè sense salut no hi ha futur. L’any 1947 Albert Camus escrivia: “La pesta té alguna acció benèfica. Que obre els ulls, que fa pensar.” Ben cert, però malauradament aquesta reflexió sembla que no arriba a tothom. En segon lloc, l’evidència que només amb la construcció de governances globals i federals és possible afrontar emergències com aquesta.
Al Congrés, davant la pròrroga de l’estat d’alarma, uns s’abstenen i els altres s’hi neguen. Mentre la població confinada i els professionals sanitaris –independentment de les seves opinions, actuen sota el principi de la urgència i la cooperació– no qüestionen, actuen. Ja hi haurà temps per treure pit qui vulgui fer-ho, ara no és el moment. Els que són als balcons, els que estan a les UCI, els que els cuiden i els que ens donen seguretat no s’ho mereixen.
Amb imprudència, es posa en qüestió l’OMS, els comitès europeus i l’opinió dels científics i professionals. “Què valen aquestes opinions?”, deuen pensar, davant de la imprudència d’algun diputat: res! Ens proposen: primer, acabar amb l’estat d’alarma, i després recomptar la desgràcia amb la col·laboració del “ja ho deia jo”, amb un pacte integral per la vida. Per quina vida? La dels que ja no hi seran?
Els que s’abstenen o voten que no a unes mesures inajornables, que segur que són imperfectes, millorables i criticables, sense aportar alternatives, no ofereixen el millor preludi per protegir la vida, primer l’hem de salvar. Enmig del patiment dels ciutadans, això sona a funambulisme tràgic. Cal obrir els ulls, hi guanyarem tothom si les lluites polítiques –i el lluïment buit– es deixen a la porta.
S’argumenta que la recentralització genera ineficàcia; podria ser cert, si s’hagués produït. Però les competències de les comunitats autònomes estan intactes. El que sí que s’ha produït és una pràctica sense precedents: les reunions setmanals del president del govern d’Espanya amb els presidents dels governs de les comunitats autònomes, al mateix ritme que les reunions del consell de ministres. En aquest moment cal atendre al màxim nivell de coordinació, solidaritat i lleialtat tant dins dels estats, com entre estats a la Unió Europea, com amb les institucions internacionals com l’OMS.
Malgrat els entrebancs, vencerem el virus. En aquest moment, per protegir, en endavant, la salut dels ciutadans, caldrà un gran acord per reconstruir el país i la seva economia. Els de l’abstenció diuen que si no hi ha pacte a Brussel·les, i si no hi pacte a Ajuria Enea i a la Generalitat, no hi haurà pacte a Espanya. Podria ser una brillant i agraïda apologia de l’estat federal. Però es tracta de la intolerable utilització de la por i l’angoixa per amenaçar amb: això meu first! Per als del no, la salut és una cosa de cadascú, és a dir, que si ningú depèn de ningú, per què necessitem el contracte social? I menys si recorda als pactes de 1977 que van portar la Constitució, l’Estatut, el sistema sanitari públic, l’Estatut dels Treballadors, la llei de llibertat sindical, les pensions de jubilació contributives i no contributives, l’escola pública, el sistema de beques i una llarga llista. Acords que, encara que imperfectes, van fer possible uns dels millors anys de la història d’aquest país.
Serem afortunats si les noves generacions tenen l’ocasió d’equivocar-se com ho van fer els de la generació de 1977, i deixen uns resultats criticables com els que ells varen deixar. Mentrestant, es necessiten totes les mans per construir un nou contracte social equitatiu, verd, feminista i federal. Una tasca en la qual no hi ha primers ni millors, només necessita solidaritat, compromís i lleialtat.