A Daniel Rangil

A Daniel Rangil

Caminant pel Montseny m’he creuat amb un home alt i rialler. Els seus ulls eren pur somriure d’alegria, uns ulls esbatanats a la vida. Després d’intercanviar breus paraules en veure que jo era també un amant de la muntanya m’ha dit: “Si li sembla bé tramuntarem la carena plegats.”

Aquell gest de complicitat convidava a continuar amb ell. He observat que portava a la mà un llapis i una llibreta. Duia una motxilla de roba, que es veia gastada dels anys, a trossos el marró s’havia descolorit. Inspirava que havia anat a l’esquena d’aquell nou conegut durant anys, i que havia vist moltes coses. Quants secrets coneixeria aquella motxilla!

Camí del tren, tot tornant a casa, repassava tots els records que em deixava aquella excursió que havia començat tot sol, havia continuat amb aquella nova coneixença i l’acabava sol.

Aquell home era molt afable. Havia observat que en trobar-nos amb un ramader se li va adreçar amb un to amigable. En la llibreta anotava unes paraules, i transcrivia part d’aquella conversa. Li parlava amb un gran respecte i humilitat. Em sentia un espectador de luxe d’un moment irrepetible.

Dies més tard d’aquell encontre fortuït vaig saber que en Jep –aquell era el seu nom, ja que en acomiadar-nos del ramader aquest li va dir amb tota familiaritat: “Adéu, Jep”– era un científic de primera línia i que guardava totes aquelles anotacions en cèdules –no li agradava la paraula fitxa– i que tenia un cedulari –moble tot de calaixos estrets i allargats–on guardava les seves cèdules plenes d’anotacions. Aquell moble de fusta, que en la base tenia sis calaixos, a sobre, cinc, a sobre, quatre i a sobre, tres, era on tenia tota la informació acumulada en investigacions de molts anys, de dècades!

En Jep tenia un ajudant, i un bon dia un quart d’hora abans de plegar se li va adreçar i li demanà: “Porteu-me si us plau la cèdula 3455Ac.” El jove cercà el calaix oportú, i l’estirà amb tan mala fortuna que va sortir de la guia del moble i es quedà a les seves mans volant totes les cèdules per l’aire –en cada calaix n’hi havia unes 1.500–. El científic, que estava silenciosament treballant a la seva taula, va alçar el cap, va aturar el que feia, es va aixecar i en arribar al seu costat el va trobar agenollat amb una expressió d’astorament total. El savi amb un somriure una mica sorneguer però alhora còmplice li va dir: “És molt senzill, es tracta simplement de recollir-les, col·locar-les en ordre i tornar a deixar el calaix al seu lloc. I no es preocupi, això pot passar, a mi em va succeir farà uns 20 anys i ja veu encara estic viu”, i tornà a la seva taula de treball.

Com més coses coneix d’aquest home més li interessa. Llegint sobre ell va saber que era un gran afeccionat a l’excursionisme i que als Andes havia pujat cims de més de 5.000 metres, havia obert una nova via a una muntanya, el Cerro Blanco Olinquimini, a la que li havia retornat el seu nom autòcton. I també es va assabentar que el 1939 havia hagut de marxar del país i que aquell cedulari va haver de viatjar molt.

Imagineu aquell moble, gran i voluminós, va anar el 1940 amb carro fins la frontera, d’allà amb tren el van portar fins a París, on va quedar en una gran nau. L’estada a la capital francesa d’aquest moble va ser plena d’incidències, ja que la humitat a causa d’una inundació podia deixar-lo molt malmès i es podia perdre aquell valuós material. La gestió d’un amic va rescatar-lo i li va fer continuar el viatge cap a l’Argentina. Anys més tard, des d’allà amb avió fins a Chicago, per posteriorment tornar a Barcelona a principis dels 70. Aquelles cèdules, quan les van portar després de tots aquells anys de viatges, tenien ganes de reposar i de poder celebrar-ho.

Un dia, mentre en Jep estava treballant sense el seu ajudant, sonava de fons música de Bach. Les cèdules del primer calaix de baix, el que tocava a la paret, van sortir silencioses una darrere l’altre, i en fila índia van anar pujant els calaixos de pis en pis com qui escala una muntanya des de la base. Ho feien seguint el ritme de la música. La dansa continuava sense que el savi se n’adonés, ja que estava concentrat en la seva feina. L’enveja per la festa que feien les seves veïnes les cèdules del segon calaix van decidir unir-s’hi i també van anar sortint. L’entusiasme es va contagiar de tal manera que una estona més tard totes les cèdules formaven part d’aquell ball. Fruit de la disbauxa, una va assumir el paper de coreògrafa i va ordenar aquell ball que havia esdevingut caòtic. Unes ballaven pujant i baixant per sobre dels calaixos procurant no caure perquè no es perdessin lletres i haguessin d’anar-les a buscar, altres ballaven fent un cercle davant del moble, i un tercer grup es va posar a cantar tan aviat com es va acabar la música per continuar donant ritme a la festa. Més tard es van intercanviar els papers.

Enmig d’aquell sarau, un grup nombrós de lletres es revelaren i van marxar de les cèdules realitzant una dansa pel seu compte. La follia en el despatx d’en Jep –home meticulós, organitzat i molt seriós en el seu treball– ja no tenia aturador.

Heus ací que quan l’endemà el becari va obrir la porta del despatx per començar a treballar va expressar una gran sorpresa, va quedar glaçat, com si fos un estàtua de sal. En Jep, que feia poca estona s’havia afegit a la festa, estava ballant absolutament destarotat enmig de la dansa de les cèdules i les lletres.