L'art de sobreviure com a morós professional

En argot bancari se’n diu la demora al pagament fet fora de termini d’una obligació. La demora, com el seu nom indica, és la triga, la dilació en el compliment d’un pagament, i per això, les entitats bancaries ja hi van posar remei des del primer dia, aplicant als clients morosos allò que es coneix com els interessos de demora, un catecisme doctrinari del qual ja no es desdirien. La demora també figura en l’argot mariner, tot i que és un mot molt més agradable que es fa servir per referir-se a la direcció o rumb en què està situada una embarcació respecte a un punt de la costa. En èpoques de crisi econòmica la demora es dispara tant que molts cops deriva en l’impagament total d’un deute. I així, doncs, d’ençà de la famosa crisi immobiliària del 2008 –que també fou una crisi social i institucional– les entitats financeres, bancs i caixes van haver de desempolvorar una fórmula que a penes s’havia fet servir fins aleshores, coneguda com la dació en pagament de deute, per a tots aquells que o bé per haver-se quedat sense feina, per separacions familiars o, en definitiva, per una disminució important dels seus ingressos, no es veien capaços de retornar les quotes de la hipoteca. Malgrat aquest preliminar tan tocat i posat i seriós –que de la ruïna dels altres, de cap manera se’n pot fer broma–, hi ha un grapat d’anècdotes de tots aquells a qui podríem qualificar com a morosos voluntaris, els qui pel seu mal cap s’instal·len en l’endeutament permanent. El primer cas és el d’una mestressa de casa poc entenimentada. Com a ludòpata compulsiva, es passava tot el dia a les màquines escurabutxaques dels bars i, si no, malgastava els diners amb la compra de bijuteria. L’anècdota me la va explicar un col·lega meu, director d’una caixa d’estalvis. Resulta que la dona, a causa de les seves addiccions, solia quedar-se en números vermells i els de la sucursal li havien dit de manera reiterada que aquella operatòria no podia continuar. Un bon dia, ella, ben resolta, va demanar visita amb el director: –Vinc per demanar un préstec. És per tapar foradets. El director li fa la pregunta obligada: –Vostè cobra la nòmina a través de la nostra caixa? –Ni nòmina ni res. –Aleshores ens haurà de portar un aval. –I això de l’aval què carall és? –Sí, dona, una garantia. –Ah, entesos. Vostè vagi preparant els quartos que jo vaig a casa i ara li porto la garantia del televisor. [caption id="attachment_189781" align="alignnone" width="419"] '13 Rue del Percebe' / Francisco Ibáñez[/caption] TIRAR-SE A LA CUNETA El conegut dibuixant d’historietes Francisco Ibáñez havia publicat a la revista Tío Vivo –que es va vendre als quioscos entre el 1957 i el 1986– la pàgina titulada 13 Rue del Percebe. L’acció passava a un bloc de pisos i, a les vinyetes, s’hi mostrava la petita història mundana de l’interior de cadascun dels immobles de l’edifici. A les golfes, hi vivia un d’aquests morosos voluntaris, un personatge que es deia Manolo i que era pintor de cases. La voluntat d’aquell paio era quedar a deure sempre i no pagar mai –per res del món– als creditors, que, a peu i esbufegant, havien de pujar fins dalt de tot de l’edifici per mirar de cobrar-li una factura. El Manolo connectava un cable pelat amb corrent elèctric al timbre, de manera que al cobrador que el pitjava, enrampada al canto! Altres vegades, per evitar ser localitzat, el Manolo fugia i es despenjava per la canal del bloc fins al carrer. Abans, però, ja havia buidat el pis de les quatre coses de valor que s’enduia a dins d’un sac; deixava la porta entreoberta amb una galleda plena d’aigua repenjada dalt del marc, posava un cartell a la porta que deia: “Entri sense trucar” i quan l’infeliç creditor obria la porta, havia d’acabar moll com un ànec. Digne de les pàgines del TBO, però autènticament real, és el que li va succeir al Barangé, un pagès que anava a jornal i que pel seu mal cap mai no arribava a fi de mes i estava permanentment endeutat. Parlem dels anys 40, quan a molts pobles encara no hi havia entitats bancàries i, per demanar un emprèstit, hom havia d’acudir a algun potentat terratinent que l’hi concedís. A Sant Feliu de Codines eren dues les persones que feien aquesta funció d’usurers i, justament, no eren terratinents sinó comerciants. El Barangé li havia demanat 250 pessetes [1,5 euros] a un d’aquests. El tracte es feia de paraula. Al cap d’un mes li retornaria la quantitat manllevada a més de 15 pessetes [0,09 euros] d’interessos. Quan va arribar el venciment, però, el Barangé no solament s’ho havia polit tot, sinó que havia estat incapaç d’estalviar-ne ni cinc. Ai! Les dones i el xarel·lo... De bon matí, fent camí a peu per la carretera, junt amb altres jornalers, va sentir d’un tros lluny la remor del motor d’un vehicle que s’anava acostant. Era la camioneta de l’usurer. El Barangé només va tenir temps per dir als companys: “Tapeu-me. No li digueu que m’heu vist!”, i sense miraments es va tirar de cap a la cuneta, on va quedar presoner d’un bardissar. Quan l’usurer va arribar a l’altura dels jornalers, va aturar el seu vehicle: “No ve amb vosaltres el Barangé? Tinc entès que treballa a la vostra colla...” I aquests li van respondre que feia dies que no el veien, ni en sabien res, ni tant sols on parava. “Doncs quan el vegeu doneu-li aquest recado: que em torni els diners que em deu, i ben de pressa!” Va posar primera i carretera enllà va desaparèixer amb la camioneta. Alliberar el Barangé d’aquell esbarzer no va ser feina fàcil i van estar-s’hi una bona estona. Quan el van haver desenganxat la darrera bardissa que tenia clavada al cos, ferit com un màrtir, encara va fer d’enze per dir, amb un aire de suficiència: “Els usurers no juguen mai net. Només cal veure aquest, que t’empaita amb camioneta.” LES DARRERES VOLUNTATS Un amic meu, amo d’una de les cafeteries del poble, me’n va explicar una de digna de ser publicada al Guinness. Un dels seus clients ocasionals, un home de mitjana edat que vivia sol, acostumava a demanar un tallat. Un dia, a l’hora de pagar, li va lliurar la targeta de crèdit. El cafeter va teclejar l’import del tallat al TPV (el terminal punt de venda) i hi va apropar la targeta: “Operació denegada”, va ser el missatge que apareixia a la pantalleta. Ho va tornar a provar per segon cop, mentre que el client va remugar maldient del banc: “Sempre passa el mateix amb aquesta colla. Faci servir la targeta, et diuen. I ja ho veus. Ah, i que consti que, de saldo, n’hi ha, eh?” El barista, com que al segon intent de cobrament va obtenir el mateix resultat que la primera vegada –“Operació denegada”–, li va dir al client: “T’ho apunto i en un altre moment ja m’ho pagaràs.” El client se’n va anar, renegant encara contra el banc, mentre que l’amo de la cafeteria va anotar l’import de la consumició i el nom en una llibreta –no en direm la dels morosos. Passa una setmana, passen 15 dies i el client no treu el nas per la cafeteria. Bé, ni el nas ni cap altre cosa. S’acabava de morir... El cafeter es va assabentar de la noticia en hora punta, en un d’aquells moments del dia en què hi ha més feina, però tot i això encara va tenir un instant per al record. La imatge del client li va venir al pensament, fugisserament, per uns segons... Aquell home, tot sigui dit, sempre li havia inspirat una mica de llàstima. Va remenar en un dels calaixos del mostrador fins que va trobar la llibreta, la va obrir i va estripar el full on hi va apuntar el petit deute. Va fer un lleu sospir: “Que Déu l’hagi ben perdonat”, va pensar. L’endemà es va presentar a la cafeteria una funcionària de l’Ajuntament, va demanar per l’amo i li va dir: “Vinc a pagar un deute d’un client teu, fulano de tal, que, com que vivia sol, els companys dels serveis socials el van assistir abans de morir. Els va dir que us havia quedat a deure un tallat i que el vinguéssim a pagar. Aquesta, i només aquesta, va ser la seva darrera voluntat.” [caption id="attachment_190320" align="alignnone" width="371"] Benzinera i cafeteria Talet a Sant Feliu / Arxiu Fotogràfic Museu Can Xifreda[/caption]