La desobediència innocent
Doncs això, que el món està dividit entre els qui els encanta el Carnaval i els qui l’odien. No hi ha terme mitjà. M’ho havia semblat sempre però ho he constatat aquests dies a les xarxes i a la vida, que no és ben bé el mateix.
Com cada any, els carrers s’omplen de nens i nenes camí de l’escola, alguns amb els cabells vermells, d’altres vestits amb pijama a mig matí, o amb una sabata de cada color, o amb la cara pintada o amb mitjons estridents. Alguns feliços. D’altres, amb expressió evident de sentir-se ridículs. Les cases bullen, amb mares i pares que busquen samarretes, llençols i camises de quadres o rescaten in extremis retalls de roba per cosir a última hora disfresses impossibles. N’hi ha d’hipermotivats i d’hiperestressats. I els basars xinesos s’ofereixen com a solució d’urgència, plens a vessar de perruques, de barrets de pirata, d’estrelles de xèrif, de baretes màgiques, de pistoles de plàstic i de maquillatge barat. I sovint s’hi fan cues de gent que busca resoldre a corre-cuita les exigències diàries d’un rei que imposa, via comunicats oficials llegits a classe, l’atuell obligat per anar a escola el dia següent. I és que el Rei Carnestoltes és implacable. I el seu regnat, per a molts nens i nens, una llosa indesitjable.
Aquests dies he llegit molts tuits de gent exposant els seus traumes d’infantesa per culpa d’aquesta imposició tan festiva i imprescindible, per a alguns, com sobrera i ridícula per a d’altres. És evident que són traumes innocents, la majoria. Però, al cap i a la fi, una bona pila de mals records instal·lats al fons de l’ànima. Mals records que s’acaben sempre el dia de l’enterrament de la sardina, quan el gran Rei és destronat i acomiadat fins l’any vinent.
D’entre aquests tuits, però, n’hi ha un que m’ha fet riure molt. Explica que un grup de nens i nenes s’ha organitzat per desobeir el Rei Carnestoltes, que els obligava anar a classe en pijama l’endemà. I que, a més a més, tenen la clara voluntat d’arrossegar la resta de companys de classe amb arguments sòlids i impecables. La desobediència innocent. La fermesa per decidir, de ben petits, que no estan disposats a acatar tot allò que se’ls imposi. La certificació que tenen criteri i determinació. Perquè tenen clar que desobeiran i perquè volen que se’ls escolti. Potser la desobediència d’aquest grup de joves morirà amb el Carnestoltes el Dimecres de Cendra. Però potser no. Potser el Rei Carnestoltes amb la seva imposició innocent els haurà inoculat l’actitud vital més necessària actualment: la de no acatar i, quan calgui, desobeir. Per viure. Per sobreviure.