L'imperfecte so de la ràdio que m'arriba als auriculars es barreja amb els crits d'una criatura

Volia anar a la mani de Girona. Però em vaig haver de quedar. A Sant Celoni, primer. I després, cap a Granollers. En dos boxs d’urgències. Pel pare (que està bé, no patiu). Una Diada diferent. Imprevisible. I bonica. Bonica, malgrat que els boxs d’urgències són aïllats de l’exterior. O sigui: sense llum natural i amb aquella fresca que amb les hores es transforma en fred per la climatització artificial. Zàping radiofònic per seguir la Diada: “Connectem amb Tortosa! Anem a Tarragona! I a Barcelona, Lleida i Girona.” Que si aquí, 3.000. Allà, 6.000. I allà, 70.000. Que si “sense la pagesia no hi ha sobirania”. Que si “el independentismo fracasa” de les ràdios espanyoles. Que si els partits polítics ho han trinxat tot per interessos electoralistes. Que si els Mossos van reprimir els antifeixistes al Fossar. Que si “esperàvem més gent.” Que si no hi ha jovent. Que si les baralles entre els partits independentistes han contribuït a fer president Illa. Que si l’extrema dreta mai serà benvinguda. Que si l’ofrena al monument de Rafael Casanova ha estat freda i deslluïda. I que si el clam majoritari és aquest crit: “Unitat”. A urgències, la dimensió sonora de la Diada no té res a veure amb la de peu de carrer. L’imperfecte so de la ràdio que m’arriba als auriculars es barreja amb els crits d’una criatura de 2 anys atesa per un infermer pacient que li cus amb cura la cella esquerra, que s’ha obert. I amb l’expressió altiva d’un parell de joves exigents i maleducats a qui no veig la cara però que sento de lluny rere unes cortines. La narració radiofònica s’entrellaça amb el del neguit d’unes urgències plenes i el so de les rodes dels carretons de material que els sanitaris mouen amunt i avall. M’arriba també la veu dels doctors i les doctores. Donen explicacions aquí i allà. Que si el canell està trencat. Que si farem un TAC per acabar de valorar-ho. Que si haurà d’ingressar o que si ja pot marxar amb aquesta medicació pautada. I passen les hores. I busco cobertura per obrir les xarxes. En un racó hi ha un fil de dades. I l’Instagram m’hi posa imatges. I posts ocurrents. El millor, per a mi, un de topmanta-bcn que diu: “La gent de Catalunya té per pròpia la sardana, que és una dansa bizantina; menja panellets i torrons, que són postres àrabs; vestia amb una barretina, que és un barret que prové de Turquia, i venera una verge negra, la Moreneta. No cal dir que molts catalans són del Barça, un equip fundat per un suís i que el jugador més ovacionat és (era) provinent de l’Argentina.” La reflexió és de l’Arcadi Oliveres. I m’adormo amb un somriure, convençut que, encara que s’entestin a dir-nos insolidaris, l’any vinent tornarem al carrer per cridar “Independència”.

L'imperfecte so de la ràdio que m'arriba als auriculars es barreja amb els crits d'una criatura

La Diada